Efímer. Si aneu al diccionari trobareu la definició d’aquest adjectiu com: “de curta durada“ o bé que “no dura més d’ un dia”. I aquesta brevetat s’associa sovint amb coses i experiències reeixides, curtes, intenses. Moments de glòria, punts àlgids. Per essència, moments que són tan intensos que difícilment poden perllongar-se en el temps. Tanmateix l’efímer com si fos un oxímoron, ens deixa paradoxalmemt una empremta o un record sempitern. I posaré dos exemples concrets i diversos. Començaré amb James Dean, l’actor de carrera efímera que amb uns pocs films creà el mite. Com oblidar l’escena on llença pedres a una casa blanca a “A l’Est de l’Edèn”, cantada per Luis Eduardo Aute! O el seu caminar erràtic, les seves fugides a peu o en cotxe, tal volta un Caín modern. Mai una vida professional fou tan curta i tan perenne en el record.
Un altre exemple d’efímer seria també la flor de l’ametller en un mes de febrer, bella, tendra, fràgil, blanca, nua. I per extensió qualsevol floració d’un arbre fruiter. Paleta de colors increïbles.
Hi ha el famós sonet XVIII de Shakespeare que explica aquest dualitat entre efímer i etern: “Però la teva primavera durarà… Mentre els meus versos visquin i et puguin recrear». L’efímer es converteix en etern gràcies a nosaltres, que “recreem” com diu el bard anglès el moment anhelat per tornar a gaudir-lo. Aquí rau la clau de volta. La vida té pics de glòria, amor, joia, que impossibles de sostenir en el temps, es graven en la nostra ment.
Algun Lector es preguntarà: I aquest article, per què? A quin interès respon? Què vull comunicar? Tots Sants hi té res a veure? Segurament. Impossible de no pensar en la nostra temporalitat humana tot visitant en un cementeri els nostres parents i amics absents. Ens sentim passatgers en un univers immens, més enllà de religiositats o ideologies. Potser per això, com James Dean, jo també llenço pedres a una casa blanca, esperant que algú obri la finestra i em respongui el Misteri.
