Diumenge passat per atzar tot fent zàping vaig ensopegar amb la pel·lícula de “Los lunes al sol“ (rodada l’any 2002). Era diumenge al vespre, TV2 sense anuncis, Bardem, Tosar… I vaig dir-me: mirem-la! Quan va acabar em vaig aixecar i vaig aplaudir amb les dues mans doncs tant m'havia agradat.

L‘argument és l’atur de llarga durada. La vida i les vicissituds d’un grup de treballadors siderúrgics d’una empresa naval un cop acomiadats, això sí quatre anys després. El grup que es reuneix en el bar que un d’ells s’ha muntat amb la indemnització, ens explica ara parlant, ara amb el silenci, els seus somnis, les seves il·lusions perdudes que escriuria Balzac.

Bardem, que interpreta al personatge de Santa, fa un paperàs. Santa, solter i sense fills, és un treballador amb orgull obrer, soldador de primera, que pren cada moment de la vida i l’esprem i en treu suc, sap somiar (parla sovint d'Austràlia) sap arribar a una dona, ajudar al companys, no ha perdut mai l’autoestima. Ell enyora el treball, sobretot perquè “llavors tots érem un“ fins que la divisió entre treballadors temporals i fixos propiciada per l‘empresa, trencà aquella unitat i els portà a signar el conveni. La sentència de mort .Ell ens contarà com primer despatxaren els temporals i després els fixos i recorda als companys que es van vendre el futur dels fills per uns diners que enlluernaven però que ja s’han evaporat. Viure és car.

Un altre dels personatges és Jose (Tosar), un treballador que du malament no ser el “pater familias”, no guanyar-se la vida i dependre econòmicament de la dona. I tenim també a Lino (José A. Egido), un home que lluita infructuosament contra l’anatema de l’edat i que arriba a tintar-se els cabells matusserament per semblar més jove i trobar feina. I ni així.

I finalment Amador, un home ja derrotat, alcoholitzat, que s’acabarà llevant la vida. D’ell però sortiran pensaments memorables: “El problema no és que nosaltres no creguem en Déu, és que Ell no creu en nosaltres“ o que “els obrers, els homes som siamesos, si un cau, arrossega a l'altre i l‘altre i l‘altre“.

El film conté imatges sensacionals, una d’elles és quan tots junts canten al karaoke el “Volare”, tot recordant aquell vincle d’unitat perdut, o quan es pregunten desvagats quin dia és mentre prenen el sol. Obviament la resposta és dilluns, un dilluns més al sol.

El final de la cinta és apoteòsic, el grup que és al bar amb l’urna de les cendres d’Amador (abans Santa l’obrirà i li farà beure la darrera cervesa, l’última, mai millor dit) decideix agafar d’estranquis un transbordador per escampar-les al mar. Un cop hi són, no ho podran fer car ningú ha pres l'urna i se l’han deixada al taulell. I llavors tots esclataran a riure’s d’ells, del moment, del mort i del qui el vetlla.

Que difícil és no commoure’s davant tanta humanitat i no elogiar com el director aconsegueix posar cara i ànima a l’atur, més enllà de números, xifres i dades fredes. Santa, Jose, Amador, Lino i els altres són persones i no Recursos Humans. Avui. quasi vint anys més tard. no ho hauríem d’oblidar mai, la reforma laboral va senzillament d’això.