"Són temps d'intel·ligència artificial, de repúbliques digitals, de ciutats smarts, de start-up" ens diuen dia sí i dia també els profetes des de tribunes polítiques i empresarials. Continuen el sermó-discurs amb paraules com ecologia o sostenibilitat, buides de contingut. I així com les velles beates resaven el rosari, aviat ja en campanya electoral ens parlaran del rosari del New Generation, aquest mannà europeu que sembla pintarà de verd els nostres fums i energies. Heus aquí la Faula (segons el diccionari: narració falsa, mentidera, fictícia, de pura invenció.)

Davant d'això, decideixo anar a escoltar els clàssics, en concret una lectura teatralitzada "L'últim Sòcrates", dirigida per Francesc Cerro i llegida-interpretada per Joan Carrera. El text recull el Judici que condemnà a mort al filòsof atenenc fa més de 2400 anys. Els diàlegs de Plató expliquen que Sòcrates és acusat de corrompre el jovent, de dur-los pel camí del pensament crític, no donant res per sabut i qüestionant-se les coses, les creences per arribar a la Veritat.

Sòcrates (Joan Carrera) en un català excels i una dicció insuperable defensarà que allò que ha fet és intentar instruir i aconseguir una millor joventut, que no pas superior, a la generació dels seus pares, que en la vida ha cercat la saviesa i que aquesta rau a ser feliç. Afegeix que quan s'ha apropat a la política s'ha sorprès de la ignorància dels polítics i fins i tot escandalitzat que gent tan poc apta ens mani. Igualment, quan s'ha apropat a poetes i escriptors, la decepció no ha estat menor en descobrir llur vanitat i llurs ínfules.

Sòcrates no demanarà clemència ni perdó perquè no es penedeix d'allò que ha ensenyat i com ho ha ensenyat. Sap que el judici és una farsa i tot i que el sorprèn la duresa del veredicte, la condemna a mort, l'entoma conscient que tots hi hem de passar i que els anys posteriors descobriran la impostura dels botxins.

S'acaba l'obra i s'encenen les llums, el públic i jo mateix aplaudim a Sòcrates, a Joan Carrera, i sortim carregats de coneixement i dignitat car no és cap faula, és història i filosofia clàssica, lletres i sabers que ens dignifiquen. Tornant cap a casa rumio sobre la intel·ligència artificial, les repúbliques digitals, les ciutats smarts, etc. i penso que Sòcrates en seria dissident i que els "profetes-sofistes" el condemnarien de nou. La mort no seria física, tot és més modern, suposo que seria una mort més refinada, la del menyspreu, la ignorància, l'oblit. De fet, la filosofia i, per tant, Sòcrates, ja pateixen l'exili i el silenci als plans d'estudi. El Judici a Sòcrates malauradament continua vigent mentre escoltem sofistes embadalits, faules i contes de fades. Ras i curt, sopars de duro.