Maria Macià i Lamarca era la filla del president Francesc Macià. La Maria va morir el 1997, amb cent anys. Era la tieta-àvia del meu amic Sergi Clavell, no sé si descendent dels Clavell que al segle XIV van erigir la capella familiar al claustre de la Seu Vella. El que sí sé és que el Sergi és rebesnét del president Macià, i això no és poc.

El Sergi va visitar fa poc Lleida juntament amb uns altres bons amics de Barcelona, i amb ells vaig passar tot un gloriós cap de setmana entre cargols i patrimoni. El Sergi em va parlar, amb nostàlgia, dels estius a la finca familiar de Vallmanya. Dels seus records i vivències en aquella magna vall. Vallmanya és la finca que l’arquitecte lleidatà Agapito Lamarca, sogre de Francesc Macià, va adquirir a inicis del segle XX. Era la finca més gran de Catalunya, diuen. I ho devia ser, perquè Lamarca va necessitar onze parells de mules per aplanar els camps. Al segle XV era propietat de la totpoderosa nissaga dels Santcliment, senyors d’Alcarràs, i més endavant dels monjos de Poblet, que la van posseir fins al segle XIX.

Francesc Macià va portar el regadiu a la finca. Hi anava a refugiar-se, a gaudir dels néts, de la vida al camp i de la caça, com narrava fa uns anys l’àvia del Sergi, Teresa, en una entrevista a La Vanguardia. Explicava que Macià va ser feliç a Vallmanya. No costarà d’imaginar què devia suposar-li haver d’hipotecar la finca per costejar l’exèrcit de Prats de Molló, aquell que havia d’ocupar Olot i proclamar la República Catalana. Aquella finca aguanta el pes de la història.

Arran de la Guerra Civil espanyola els Macià es van exiliar a Mèxic. La Maria gaudia d’una vida còmoda, com ella mateixa reconeix a les seves memòries editades per Destino el 1989. “Tanmateix aquell ‘anar fent’ sense cap motivació de futur tret de la pròpia supervivència no era l’ideal de vida a què el meu pare m’havia avesat”. Un bon dia, la Maria es va assabentar que la Falange havia abandonat la finca de Vallmanya, que els havia estat confiscada arran del conflicte. I va comprendre que la recuperació d’aquelles terres devastades havien d’esdevenir l’orientació que li mancava a la seva vida. I va retornar de Mèxic.

Arribada a Madrid, va saber que havia estat condemnada a pagar una multa d’un milió de pessetes i a passar disset anys d’exili a Pamplona. Havia de retre comptes, a més, al Tribunal de Responsabilidades Civiles. Va trobar-se amb el president del tribunal i ella, amb infinita dignitat, no va voler sotmetre’s a una nova humiliació. Va refusar signar allò que li proposava l’autoritat franquista i va redactar una carta en què sol·licitava que li expliquessin els motius d’aquella condemna. I va marxar cap a Barcelona. Un any després, va recuperar els diners de la multa.

Instal·lada la Maria ja a Vallmanya, el Sergi em comenta com de difícil devia ser per ella —acostumada a poques privacions— aquella vida a pagès. En tot cas, s’hi va adaptar. La imatge que la Maria ens transmet d’allò que va trobar en arribar és prou il·lustrativa: “La casa de Vallmanya, en canvi, seguia en peu. Però al seu voltant els camps s’havien convertit en un siscall. Tot estava devastat. Enmig d’aquell paisatge desolat tan sols un pi, prop d’una roda de carro abandonada, alçava el seu tronc corsecat”. Hi havia blat per segar, però la Maria no tenia liquiditat per pagar als jornalers. Va aconseguir un crèdit de 50.000 pessetes i va fer la sega. I d’any en any, tot va començar a rutllar. La dignitat de la finca que havia fet feliç Macià va retornar. “Vallmanya tornava a ser la vall ‘magna’ que li havia donat nom, una vall ‘magnífica’ on els groguencs camps de blat es perdien a l’horitzó, on l’herbei verdejant alimentava centenars de xais i en els matolls florits brunzien les abelles com abans”.

Però el franquisme no en va tenir prou i va arribar una nova humiliació. El 1968, l’Instituto Nacional de Colonización va expropiar bona part de la finca. De les 3.700 hectàrees que tenia en un principi, als Macià els van deixar 600. La Maria ho narrava amb agror. Però “Així i tot, malgrat el sentiment d’aquella injustícia, veure com la propietat s’anava remuntant de mica en mica era un motiu constant d’orgull”.

I la Maria va arribar a la senectut. La seva neboda Teresa, juntament amb el seu marit, Pere Pi-Sunyer, conseller d’Educació i Cultura de la Generalitat i nebot del gran Carles Pi-Sunyer, eren els que es cuidaven de Vallmanya. Eren els avis del meu amic Sergi. Hi pujaven tot sovint acompanyats de la Maria, que passejava bastó en mà per davant de l’insigne casalot. Ja li fallava la vista, però això no li impedia gaudir d’aquell paratge curull d’històries i vivències. I la melangia dels records l’assaltava: “(…) en el vell jardí encarat a la vall, quan l’ombra dels xiprers s’allargassa emmandrida, el perfum dels rosers és delicat i fràgil con en els temps llunyans”.

Anys després, la família va decidir vendre la finca i la casa. La Maria mai va estar d’acord amb aquella operació, com era d’esperar. Havia estat l’obra de la seva vida. Ella, que tant estimava el seu pare, devia sentir que vendre aquelles terres era vendre quelcom més que una part del passat familiar. Recordava el pare, cavalcant, caçant perdius. I jugant amb els néts. Feliç. Coincidint amb la venda, es va plantejar la possibilitat de fer-hi quelcom a la casa en col·laboració amb l’administració, però l’intent no va quallar.

Ara, uns quants anys després, el casalot on Francesc Macià va ser feliç, perilla. Les imatges que la CUP ha distribuït a través de les xarxes socials són de pura tristor. L’estat d’abandó d’aquella noble construcció és la metàfora perfecta d’una part de la història del país. De com de desagraïts podem arribar a ser, malgrat que les coses no siguin senzilles de resoldre en aquests casos. La Maria no ho podria suportar. S’ha de fer alguna cosa, i sembla que l’Ajuntament d’Alcarràs està per la labor. L’avi Macià s’ho mereix. I el país, encara més.