Aquest diumenge la CUP va decidir, amb un final controvertit i que possiblement portarà conseqüències a l’organització, que Catalunya tindrà noves eleccions al març. Un escenari que, avui per avui, només acontenta les ramificacions de Podem i que ha indignat, i molt, la corrent independentista.
Ja deia, de feia dies, que aquesta CUP ja no és Fernàndez ni Arrufat, la que queia massa bé al votant de Junts pel Sí, que s’emocionava amb l’abraçada amb Mas i que veia la formació antisistema com un suport incondicional al procés català. Per Junts pel Sí eren els germanets petits, rabiosos i trapelles que de tant en tant en feien alguna de sonada. La nova CUP, d’un capcot Baños i d’una reforçada Gabriel s’ha plantat, en contra de la seva aposta per la independència i a favor del seu programa de no investir Mas. Posicions enrocades amb crítiques internes des d‘Argentona, Girona o Arenys de Munt.
Molts alaven la coherència de la formació. Caldria, però, matisar-la. De quina coherència parlem si han necessitat tres mesos i vuits dies, reunions territorials i nacionals, votacions empatades al 50% i un comitè final per acabar amb una decisió final? Això és, com deia un tuitaire amb un toc d’humor, com aquell que diu que no vol sortir de festa i al final no troba cap bar obert.
Per acabar. Molta saliva hauran d’engolir la meitat de cupaires, més els d’arreu del territori que de l’àrea metropolitana, m’atreviria a dir, que avui llegeixen els comentaris d’amics i coneguts. Molta saliva quan Vidal-Quadras et diu que ho has fet molt bé i et dóna un copet a l’espatlla.
Anirem al març. Com diu la nova dita, “Març, marçot, mata la vella i a Mas si pot”.
ENQUESTA: Com veieu el procés?
A la propera columna parlarem del possible panorama estatal i català a la primavera. Calent, calent.
