Una amiga m’explica que avui, al racó de la cuineta, els infants han agafat les cassoles i la mà de morter i s’han posat a picar. Treballa en una bressol. Els seus alumnes tenen dos anys.

Ahir el meu fill volia embotir una estelada dins la motxilla. M’ho justificava dient que havia quedat amb els amics a la pista a l’hora del pati. Després del meu discurs sembla que ho ha entès i l’ha deixat al balcó. Té vuit anys.

Una mare m’explica preocupada com el seu fill ha vist una baralla al pati. Un noi li ha estripat la samarreta a l’altre d’una estrebada. Hi lluïa una bandera. Tenen tretze anys.

Sembla evident que l’escola està viva i és permeable. Tot el que passa al carrer entra amb els infants i sovint surt de les motxilles que s’omplen a casa. Quan hi posem l’entrepà, quan signem la circular de les sortides, també hi posem la conversa o els comentaris que fem en veu alta, també signem les expressions, els renecs, les llàgrimes, la tristor que ens acompanya a tots aquests dies. Cal tenir, per això, molta cura.

L’escola no pot fer veure que no passa res i a casa, al voltant de la taula, cal tancar la tele i parlar-ne amb franquesa. I no només parlar, cal escoltar també. Preguntar directament i estar disposat a entomar la resposta dels petits espavilats i dels adolescents alterats. Els discursos perden tot el valor si després les actuacions no són coherents. És com una mare que adverteix al seu fill dels perills del tabac mentre el fum surt de la cigarreta encesa que té a les mans. Perdem tota la credibilitat. I molt em temo que això no s’arreglarà amb un: “us feu un petó i us demaneu perdó”. Com sabeu, venen temps difícils.

Sóc del parer que es pot parlar de qualsevol cosa i a qualsevol edat. Mireu si no les mostres que us he explicat, totes tenen un nexe en comú. Cal adaptar el discurs, això sí, i posar tots els exemples que calgui. Els infants ens entenen molt més que no ens pensem. Ah! i no expliqueu només una part de la història, això seria fer trampa, ells saben molt bé de quina banda esteu. No us n’amagueu tampoc, però sigueu crítics amb la vostra postura davant el conflicte. Podeu trobar exemples variats, malauradament i com deia la meua mare: “De Joseps, Joans i ases, n’hi han a totes les cases”.

Reconec que el ritme de l’actualitat ens sobrepassa. La meua filla em diu que està tipa de sentir crits. Els crits venen dels vídeos que li envien al seu mòbil. Ho veuen tot, ho senten tot, però potser no entenen res del què passa.

Jo mateixa em sorprenc abandonant un xat d’un grup d’amigues de l’escola de monges i em faig un tip de plorar. Mirant-nos als ulls i amb una cervesa a la mà estic segura que ens entendríem. Darrera d’un teclat som tan valentes!

Pensa com vulguis, sent el que vulguis, però explica als teus fills que la violència no és mai la solució. Sigues ferm i mostra obertament el teu rebuig. Explica-li que no té cap mena de justificació. És aquest l’adoctrinament que necessita. És la teua responsabilitat. Ets el seu model i t’ho jugues tot. Tot.