La columna

La columna

Michel de Montaigne

28-12-2021
Michel de Montaigne

Aquests dies de festa m’he lliurat al plaer de la lectura i he triat per sort meva, la petita biografia de Montaigne feta per Stefan Zweig. Un llibre que va escriure l’escriptor austriac poc abans de la seva mort per suïcidi a l’exili de Brasil.

En aquest context històric i dramàtic alhora cada paraula i mot prenen una força única, com un testament vital. Sense càmeres i atrezzo, Zweig camí del final es confessa admirador o millor dir germà espiritual de Michel de Montaigne.

Anem però a pams. Michel de Montaigne (1533-1592) prové d’una nissaga de peixaters gascons de Burdeus per part paterna, i d’una nissaga d’agents de canvi jueva-aragonesa, per part materna. Son pare i abans son padrí van anar escalant posicions socials i ell ,quan neix, ja és tot un senyor i un ric propietari. Rep una educació clàssica car el llatí serà la seva llengua d’immersió i no pas el francès. Posteriorment completarà els estudis en col.legis de Burdeus on no gaudirà gens de l’ensenyament. Parlem d’una època on l’estudi és un exercici de memòria, d’estocatge de coneixements o com Montaigne bé expressa, “de menjar sense pair, d’estudi sense reflexió“. Als vints anys finalitza l’etapa de formació (dret, retòrica, teatre) i entra al món "laboral“ treballant al Consell Municipal de Bordeus. França es troba en un segle molt difícil i es dessagna a causa de la guerra de religions entre catòlics i hugonots (protestants) i Montaigne, catòlic moderat i tolerant, decideix abandonar el domini públic ple d’odi i retirar-se als 38 anys al seu castell. Allí prendrà una torre fortificada, la seva torre d’ivori i l’adaptarà com espai de refugi personal, un búnquer de saviesa, instal·lant una biblioteca amb les famoses màximes gregues i llatines escrites  a les bigues del sostre. De totes elles tan sols una en francès: “Que sais-je".

Allí naixeran els “Essais“ (Els Assaigs) que en un primer moment eren tan sols apunts i anotacions per a consum propi que Montaigne escrivia als llibres que llegia. Tanmateix hi ha un moment on decideix estructurar-los, i més tard publicar-los. Els “Essais” tenen com a objecte i subjecte el “moi", "mon essence“. Montaigne escriurà que tots els homes tenim una part comuna i una part única,“l'essence“ en dirà ell. En el seu cas, "l’essence“ és un desig de ser independent, d’abstreure’s de les influències exteriors fins i tot arriba a dir que el  seu ofici “métier” és ser un mateix (“restez soi-même”). Voldria fer palès que Montaigne tot i son aïllament està apegat a la vida, se l’estima, no parlem pas d'un intel·lectual pedant perdut en reflexions sofistes. No, parlem d’un esperit socràtic, “tan sols sé que no sé res".

Als 48 anys, acaba son exili a la torre i decideix iniciar un viatge de llarga durada per Europa on s’interessarà pels costums i la gent, fugirà d’ ésser un turista i farà bona la dita que allò important de viatjar és el viatge en si mateix, el moviment que implica, tant se val on vagis. I mentre es troba de viatge és elegit alcalde de Burdeus i li cal tornar per assumir el càrrec. No l'entusiasma pas però s’hi posarà i ho farà força bé. Més endavant arriba una part molt dura de sa vida, la pesta. Aquesta entra a Burdeus. Tothom qui pot fuig i com la comitiva d’un circ comença amb la família i els allegats un itinerari ambulant que s’allargarà sis mesos sense cap altre destí que escapar a la mort.

La pesta s’acaba. Burdeus ha perdut la meitat de la població. Ell tornarà al Château. Més endavant encara prestarà serveis públics valuosíssims a França mitjançant entre ambdues religions, entre reis.

Henri IV el reclamarà a la cort però es nega tot reivindicant la seva independència i la seva trajectòria d’home honrat i íntegre. Mai doncs s’aprofitarà de la seva posició.

Més endavant abans de la fi, tindrà una darrera aventura -vicissitud amorosa amb una jove admiradora dels seus escrits, llibres, pensaments. Si s’estimava l’home o el mite, no ho sabrem mai però sembla ser que li alegrà ia vida.

En conclusió, com diria Josep Pla, Stefan Zweig i Montaigne són dos Homenots europeus que estimen la història però no pas com un reguitzell de dades, sinó que busquen l’emprenta personal i humana per entendre-la. Les biografies de Zweig són com uns quadres a l‘oli amb pàtina personal. I els assaigs de Montaigne ens ensenyen a preguntar-nos: “Que sais-je“

Això és Europa i no pas la burocràcia oficial!

Carmel Aran
Una veu com la vostra

Agenda

març

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31