Necessitem líders que ens ajudin a sortir del laberint que ens toca viure, on els esdeveniments són dinàmicament canviants, sempre sorprenents i condicionats per la multiplicitat de forces que expressen l’ambigüitat de la realitat. El clam d’aquesta necessitat ressona en tots els àmbits socials (empresarials, laborals, polítics, religiosos, associatiu, etc.).
Tanmateix les poques respostes solen ser mediocres, ancorades generalment en la visió piramidal de les organitzacions, en l’individualisme que cerca l’èxit i el lucre personal, utilitzant els mecanismes del poder rebut, basats en el binomi «premi/càstig» que cerca subordinats, enlloc de col·laboradors.
Warren Bennis, anomenat per la revista Forbes, com el «degà dels gurus del lideratge» ens fa avinent: «Em vaig adonar inequívocament que el lideratge de dalt a baix no tan sols era equivocat, poc realista i s’adaptava malament, sinó que era perillós».
El mite El Llanero Solitario que realitza grans gestes, ha passat a la història. El mateix Warren Bennis ens il·lustra amb un poema del dramaturg marxista Bertolt Brecht Preguntes d’un obrer (fragment): «Qui construí la ciutat de Tebes de les Set Portes? / Els noms dels Reis estan escrits en els llibres / Foren els reis qui arrossegaren els blocs de pedra? / I Babilònia, tantes vegades destruïda. / Qui la reconstruí de nou, tantes vegades?»
El nou líder transcendeix al pensament únic econòmic i s’emmarca en el necessari, imprescindible procés d’humanització. La festa de la Diada, la premsa publicava un pensament del mestre Pau Casals, prou eloqüent: «Som fulles d’un mateix arbre i l’arbre és la Humanitat». La fita del nou lideratge és la humanitat i com ajuda a la promoció humana. Tanmateix com esdevindrem més humans?
La filòsofa catalana Marina Garcés ens diu que «som humans en la mesura que podem elaborar personalment i amb els altres la vida com un problema comú. Ens sentim humans no quan tenim solucions per a tot, com pretenen que facin les màquines, sinó quan podem dir: D’això me’n puc ocupar, d’això ens en podem ocupar» (Humanitats en acció).
Aquest ocupar-nos, significa sortir de l’individualisme, de les zones de confort i arremangar-se en pro del bé comú. Aquest és el lideratge anònim, però real. Tanmateix, dins el grup haurà de sorgir alguna persona, sigui per vocació o per preparació, que pugui dir, després d’escoltar la colla: «Ens convé anar cap aquí!» i fixar uns objectius idonis, mesurables i assequibles. Serà necessari que el cap d’equip tingui uns coneixements bàsics dels comportaments dels grups i de les persones. També ensinistrar-se en el tractament i l’aplicació d’algunes tècniques i estratègies.
Martin Seligman, considerat un dels pares de la psicologia positiva, ens diu que tots i cadascun de nosaltres portem a l’interior alguna de les llavors que han conduït la humanitat des de sempre i que retrobar-nos amb alguna d’elles és un camí d’anhels i ideals. En el seu llibre La auténtica felicidad n’assenyala sis: Saviesa i coneixement. Valor. Amor i humanitat. Justícia. Temprança. Espiritualitat i transcendència.
Qui s’identifica amb alguna d’elles i la fixa en el seu pensament com a gran fita per liderar un món millor, ha d’impregnar-se del que diu el director de cinema Fernando Birri: «La utopia és a l’horitzó. M’acosto dos passos, ella s’allunya dues passes. Camino deu passes i l’horitzó es desplaça deu passes més. Per molt que camini, mai arribaré. Llavors per a què serveix la utopia? Doncs, per això serveix, per caminar» (Revista Valors, setembre 2021).
Necessitem líders honestos, democràtics, amb esperit de servei, competents i amb una fita utòpica a l’horitzó.
