La columna

La columna

No és un monument franquista

22-01-2019
No és un monument franquista

Vaig quedar-me estupefacte en assabentar-me fa uns mesos que la CUP de Tàrrega proposava la retirada de la creu de terme gòtica de la Plaça Major. S’al·legava que es tracta d’un símbol del franquisme. Aquesta creu pot ser moltes coses, però si hi ha alguna definició que no li escau és la de símbol franquista. Sí que és, en canvi, un dels elements patrimonials més potents dels quals avui disposa Tàrrega per explicar-se com a ciutat i per projectar-se cap a l’exterior. La creu de terme targarina és, d’altra banda, un dels monuments escultòrics medievals més rellevants de les terres de Lleida. Va ser realitzada de Pere Joan, l’escultor més important del nostre segle XV, autor d’obres d’art fonamentals del gòtic català. La bona mà de Pere Joan com a escultor es detecta en el treball i les figures de la creu, que la converteixen en l’exemplar més bell i de més qualitat conservat a Catalunya, malgrat les mutilacions que ha patit al llarg dels segles.

Com veiem, ens trobem davant una obra absolutament referencial, i els targarins han de sentir-se orgullosos de poder gaudir cada dia d’un bé patrimonial amb aquesta transcendència. I dic això amb plena consciència, sabent que la creu de la plaça és una rèplica, atès que la seva rellevància per a la història del país han fet que l’original es preservi en un museu, per garantir la seva transmissió a les generacions futures. Qui la vulgui veure haurà de visitar les magnífiques sales d’època medieval del Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega, ubicat a escassa distància de la mateixa plaça. Podria exposar aquí tota una sèrie d’arguments històrics, urbanístics, visuals, patrimonials i, fins i tot, escenogràfics, que permeten defensar amb seguretat tècnica que la rèplica de la creu de terme de Tàrrega ha de romandre al seu emplaçament actual. No ho faré per manca d’espai, i perquè em consta que aquests arguments ja s’han exposat i defensat per tècnics i persones solvents en reunions que s’han celebrat darrerament.

Prefereixo, avui, apel·lar a una sèrie de connotacions simbòliques i conceptuals que trobo especialment interessants, i que considero que no es poden perdre de vista si volem establir un debat enriquidor sobre la qüestió. Des d’un punt de vista polític —i ja no dic històric—, dir que la creu de terme targarina és un monument franquista és una autèntica boutade. El que va succeir és que el règim franquista va efectuar una apropiació simbòlica del monument picant a la seva base una inscripció en record dels caiguts durant la Guerra Civil espanyola. És sabut que Franco i els seus acòlits van sentir una mena de pulsió obsessiva per determinades restes del passat medieval, amb el qual s’emmirallaven i s’identificaven perquè hi veien una època de màxima esplendor i de glòries pàtries que calia rememorar. Els castells, les catedrals, les esglésies i, també, les creus de terme, eren màquines del temps que calia protegir per poder-hi establir els vincles ideològics oportuns. Sense anar més lluny, un dels escassos decrets que va promulgar el franquisme en matèria patrimonial va convertir totes les creus de terme de l’estat espanyol en Monument Nacional.

En qualsevol cas, que el règim pretengués transformar aquell monument en un referent ideològic de la seva causa martirial, no implica que això acabés succeint. La creu de terme de Tàrrega tenia tanta significació i tant poder d’evocació dels segles medievals que mai podia esdevenir, objectivament, un símbol del franquisme, per molt que una inscripció a la base així ho suggereixi. La van tunejar, però no van assolir l’objectiu. El règim i els seus acòlits van desaparèixer i, ara, no podem permetre’ns el luxe de donar-los la raó, perquè considerar la creu com un símbol franquista és comprar el relat feixista quant a la significació de la creu. No podem projectar sobre aquest element patrimonial uns valors que no representa, sinó que hem de mirar que expliqui allò que sí evoca, això és, l’època medieval i l’apropiacionisme franquista de determinats símbols.

La creu de terme de Tàrrega va ser una víctima més del franquisme, i apartant-la de l’espai públic, amagant-la, no farem res més que causar-li més mal del que ja ha patit. Convé recordar que, a banda de l’agressió que va suposar la instal·lació de la lloa a los caídos a la seva base, la creu va sobreviure a la Guerra Civil espanyola gràcies a que el 1876 va traslladar-se a Lleida. De no haver estat així, de ben segur que avui hauríem de lamentar la seva desaparició, tal com va passar amb altres elements del patrimoni targarí que va ser destruïts per la seva significació religiosa.

D’altra banda, la creu de Tàrrega pot esdevenir una magnífica oportunitat per posar en marxa polítiques de memòria exitoses que s’han endegat en altres indrets, com a la localitat italiana de Bolzano, amb el cas d’un edifici promogut per Mussolini en què el missatge feixista de la façana de l’edifici, on es llegeix Creure, Obeir, Combatre, s’ha desactivat gràcies a un sistema que projecta a sobre una sentència de la filosofa jueva Hannah Arendt: Ningú té dret a obeir. A la base de la creu de Tàrrega podria dur-se a terme una solució d’efecte similar, per exemple, instal·lant a sobre de la inscripció franquista una placa de ferro, encunyada, on trobéssim escrita alguna idea que anul·lés simbòlicament el contingut franquista de la inscripció original, que s’hauria de poder veure al darrere. Així, aconseguiríem explicar als targarins què va significar originalment la creu, en què la van voler convertir, i com es va evitar que això succeís. Donem-li la volta. Capgirem-ho tot.

Alberto Velasco
Historiador de l'art

Agenda

març

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31