Sovint notem que els dies, els mesos, els anys fan un cercle. Matí, tarda, nit. Primavera, estiu, tardor, hivern. Gener, febrer… Juliol, agost… Novembre, desembre. Anys 70, 80, 90, 2000, 2010, 2020. Tanmateix, cal comentar que d’aquest cercle, quan ets ben jove no te n’adones gaire, però quan ets fas adult el captes a l’instant. És el famós “déjà vu” francès, senzillament saber que un esdeveniment, una idea o un moment ja l’has viscut, l’has vist, el reconeixes, et sona. Els optimistes en diran experiència i els pessimistes rutina o monotonia.
Personalment, penso que vivim excessivament emmotllats, conformats o ajustats a les circumstàncies d’aquest cercle temporal. I de vegades, dubto fins i tot que gaudim del lliure albir.
Aviam, aniré a exemples concrets. Jo que sóc de Lleida sé que cada estiu es parlarà de la fruita i dels temporers, o per ser precisos del baix preu de la fruita i de l’acollida i condicions laborals dels collidors. I any rere any, sento les mateixes declaracions que em recorden la recitació d’un rosari. Sembla que no hi hagi manera d’avançar i canviar les coses. Un cercle viciós indefugible.
Si anem a Catalunya, ve l’estiu i ho fiem tot al turisme de nou i a la mobilitat per terra, mar i aire. Allò del canvi de model productiu fou un moment de debilitat (fins i tot Jesucrist en tingué al desert. No fotem!). Així cal ampliar l’aeroport del Prat i fer-ne un ‘hub’ (volen dir un aeroport internacional però “hub” fa més “cool”, més “in”, en termes populars més fantasma). Del Delta del Llobregat, els fons europeus “florentinescos“ ja el pintaran de verd si convé. Que riure-te’n tu del Pla Marshall, amb la pluja de diners que s’espera.
I certament tot esdevé un “déjà vu“, ciment versus paisatge, ajudes als de dalt, subsidis als de sota, “trofeo Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como“, agafa els calers i corre!
En resum , “Nihil novum sub sole “: no hi ha res nou sota el sol. Però com deia André Gide, potser “cal tornar-ho a dir tot, perquè ningú no escolta“.
