Escric aquestes línies l’endemà que el Barça golegés per cero a cinc al Sevilla en la final de la Copa del Rei. La imatge d’aquell vespre-nit no va ser, tanmateix, la lliçó de finezza futbolística que va impartir l’Andrés Iniesta. Les imatges que perviuran a la retina de molta gent seran les generades per tot un seguit d’accions que expliquen el retrocés democràtic d’un país. Un estat que no troba cap altra sortida a les monumentals xiulades al rei que pujant el nivell de decibels és, ras i curt, un estat en xoc anafilàctic. No hi ha cap diferència entre aquesta pujada de volum i l’enviament massiu d’agents de policia a Catalunya per l’1 d’octubre. Perquè a Espanya el soroll es tapa amb més soroll. Només així s’explica que Espanya sigui un país en què algú vestit de groc li requisi una bufanda groga a algú altre, tal com vam veure dissabte al Wanda Metropolitano.

Aquestes accions resumeixen perfectament la història de “la nació més antiga d’Europa” [sic]. Espanya és un país vestit de França i Alemanya, però que quan es despulla, es transforma en Turquia. És un país on els novios de la muerte fan i desfan amb total impunitat. Tot perquè, a banda de tenir el monopoli de la violència, pretenen controlar la seva conceptualització i adaptar-la a les necessitats polítiques pròpies. Perquè Espanya és aquell estat en què el Ministeri de l’Interior, el dia abans del partit, abona el terreny de joc fent una piulada en què barreja la més que possible xiulada i el terrorisme. I ho fa adjuntant una imatge del Codi Penal i intentant coaccionar als que tenien pensat xiular.

Aquest és l’escenari surrealista que tenim al davant nostre. Un país que és un fake en si mateix, amb un cap d’estat hereu d’un dictador, amb un rei emèrit que mata elefants i llença models per la borda. I quatre ministres que canten invocant a la pàl·lida dama. Perquè Espanya és aquell estat on t’inventes un màster i els teus aplaudeixen la trampa. I quan es descobreix l’enganyifa, molts dels que t’aplaudien modifiquen els seus currículums públics, perquè també mentien. Però també ho fan molts dels que no t’aplaudien, perquè igualment faltaven a la veritat. I ningú abandona la menjadora. Un país de mentiders superbs i irresponsables. Un estat amb aquesta baixesa moral permetrà qualsevol A por ellos.

Espanya és aquell estat que premia fiscalment les donacions a la fundació que porta el nom del seu darrer dictador i que, després, sense despentinar-se, pretén donar lliçons de democràcia a Alemanya. Perquè Espanya és aquell estat que mai ha demanat perdó per l’assassinat del president Lluís Companys, però que avui, després del darrer comunicat d’ETA, dóna lliçons de com s’ha demanar perdó. Coses de no haver fet els deures en una transició que, ara s’ha confirmat, també es va emportar la integritat moral de molts que s’autoproclamaven d’esquerres. Aquest darrers assenteixen a tot en matèria nacional. La “izquierdecha”, en direm. Treuen la poteta, donen suport al 155 i, després, quan l’objectiu s’ha assolit, el neguen i en reneguen. I els que van sortir del 15-M, suposats assots de la casta i el règim del 78, donant cobertura als que associen la violència amb els CDR. Tot s’hi val amb Catalunya, perquè amb Espanya no s’hi val a jugar. I aquí no hi ha cap diferència entre novios de la muerte i la resta.