Mitja Catalunya encara té la imatge de Miquel Iceta ballant el Don’t stop me now de Queen gravada amb foc a les retines. Un fet espontani que es va convertir en tot un fenomen i que es repetia míting rere míting. Allò espontani que es va convertir en allò obligat. Potser va suposar que Iceta caigués més simpàtic o que la gent anés als seus discursos per veure’l ballar. Esgarrapar vots, recorden?

Ahir vam veure un espectacle de proporcions similars, quan Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta de govern de Rajoy, va llençar-se a ballar amb Pablo Motos al plató d’El Hormiguero, amb energia i sense vergonya.

Tot això provoca una reacció en cadena. Primer a les xarxes socials en forma de crítica, mofa i fotomuntatges, després als mitjans convencionals. Aquests, amb la pausa necessària i reflexiva del lector, potser ho veu amb un altre prisma. Allò de que els polítics, tan assenyalats darrerament, també són humans, penosament ridículs i que poden caure en gràcia.

El ball de Santamaría el veurem moltes més vegades i els mitjans en parlaran durant la campanya quan facin recull dels millors moments. Es tracta ara que els rivals polítics busquin la seva jugada mediàtica perfecta, amb més balls, cantant en algun karaoke, o com Rivera fa anys, sortint despullats en cartells propagandístics. Potser una cara bonica o un jove ben plantat que faci caure de cul als i les votants serà una bona estratègia en aquesta política del segle XXI.

Ara que, també és cert que tenim un greu problema si la gent vota als polítics per les seves excentricitats o per la seva aparença. 

El ball de Santamaría