La política ha sortit de l'àmbit del control dels partits. Està al carrer, a les xarxes socials, en programes de televisió precipitats, en tertúlies populistes i en personatges que surten en solitari i guanyen eleccions en països com els Estats Units o França. Donald Trump i Emmanuel Macron no són homes de partit sinó líders gairebé instantanis, imprevistos, que han conquerit el poder al marge de la rigidesa de les organitzacions.

Són el resultat de societats canviants, ràpides, en què el que més compta és l'espectacle i l'impacte d'idees i actituds fàcils de digerir, breus i curtes, que són assumides per inesperades majories.

Els partits han de posar-se al dia, buscar formes de comunicació amb electorats cada vegada més heterogenis. La victòria d'Inés Arrimadas a Catalunya, al marge que pugui o no governar, és la història d'una idea única presentada amb reiterada insistència davant un electorat desconcertat que volia frenar la victòria clara de l'independentisme.

El desgast dels partits clàssics és gairebé universal. A Catalunya han quedat pocs dels que existien fa cinc anys. Gairebé tots ells han canviat el nom, han desaparegut, s'han fos amb altres o bé han mantingut les seves sigles com ERC i PSC encara que les seves polítiques s'han modificat substancialment.

Recordo que quan el Partit Comunista Italià va començar a canviar d'adjectius, algú em va fer observar que quan cal canviar tant d'adjectius és millor canviar el substantiu. És una llei inexorable de la política. La manca de sintonia amb els votants pot donar un ensurt a Mariano Rajoy, com ho va experimentar la dreta francesa des dels temps en què Nicolas Sarkozy disputava la presidència. L'SPD alemany, de la mà del prestigiós Martin Schulz, s'ha estampat a les eleccions federals. A Itàlia no se sap bé on és la dreta o l'esquerra des que Berlusconi va trencar tots els motlles.

Vivim temps de política sense idees o d'idees sotmeses als vaivens de les xarxes. Costa d'admetre que la sort que córre Carles Puigdemont depengués de dues hores de tuits com el de les 155 monedes de Gabriel Rufián, d'uns estudiants que l'anomenaven "traïdor" a la plaça Sant Jaume, de l'amenaça de Junqueras d'abandonar el Govern i de dos diputats de l'antiga Convergència que anunciaven la seva dimissió si convocava les eleccions. Li van tremolar les cames i va proclamar la república mentre el Senat acordava l'article 155 que es va traduir en una desbandada general, uns fugint a Bèlgica i altres ingressant a la presó. Tot això és molt poc seriós. Ni Puigdemont ni Rajoy poden mantenir-se al poder si es vol trobar una sortida airosa al conflicte català. La solució ha de venir de persones i equips nous, capaços de sostenir les seves idees però disposats a aproximar-se a les dels altres.

Font: blogfoix.com