"Pels volts de la una del migdia de l'any 79 una pluja de pedres tosques i cendra va començar a caure a damunt de Pompeia". Amb aquest paràgraf, la revista Sapiens presentava un article sobre Pompeia, ciutat romana de la Campània, que en 24 hores seria destruïda per l'erupció del volcà Vesuvi. Jo no hi he estat mai a Pompeia i tanmateix espero visitar-la algun cop, em criden no tant les ruïnes com saber, què feien, què pensaven i com vivien els seus habitants. Diuen els arqueòlegs que Pompeia és com una foto fixa on pot estudiar-se perfectament la ciutat i la vida de la seva població. I us parlo de Pompeia perquè la buidor pandèmica dels carrers de Lleida, llur silenci, aquest aturar-se tot, aquest escenari sense gent, és en certa forma també, una foto fixa. Aquí tenim la sort que podem estudiar-la nosaltres mateixos però cal fer-ho amb sinceritat, sense autoengany. De fet, aquesta fotografia és com si l'hagués pres un paparazzi, fins i tot és un xic robada car no ens havíem pentinat ni mudat. No sortim gaire ben retratats. Ni com a societat ni com a individus. No escriuré ara sobre la societat, m'estimo més centrar-me en nosaltres com a persones. Cadascú sap o coneix en aquest moment precís del Covid què feia o què fa, "a qué dedica el tiempo libre" que cantava el gran Perales. Segurament en aquest temps de silenci, d'introspecció i de perill, molts s'han qüestionat i s'han fet per primer cop preguntes vitals, noves, valentes. Ens veiem en primer pla sense maquillatges, tal qual, a pèl. La foto robada que us deia. El rei nu que som nosaltres. La vida continuarà tard o d'hora i com quan es roda un film, el director de nou cridarà: "Acció". La resposta d'aquelles preguntes vitals, noves, valentes dibuixarà o no noves escenes, noves pel·lícules. Potser Lector, la conclusió seria que si mai t'arriba "Pompeia "t'agafi estimant o treballant en allò que et plau, i no omplint formularis foscos, carregant caixes mecànicament o estudiant per inèrcia. Com va proclamar en Jordi Cuixart davant dels seus botxins togats, el problema no és la desobediència sinó l'obediència a tanta estupidesa humana.