El marge de maniobra que la Generalitat té per practicar una polítca fiscal, pressupostària i/o social pròpia, és poca degut a qué el finançament autonòmic de règim general el que fa és convertir a les Comunitats Autònomes (CC.AA) en simples delegacions del govern central. És a dir, es limiten a gestionar els diners que, vía transferencies, els arriben de Madrid. En aquest escenari el govern català fa molt bé en no assistir a les reunions del Consejo de Política Fiscal y Financiera perquè l’únic que allí es debateix es quans diners aribaran a les CCAA i les noves condicions en que es tramitarà el Fondo de Liquidez Autonómico (FLA), és a dir, els crèdits, en cap moment, però, es plantegen canvis que suposin una descentralització fiscal i posar les primeres pedres per poder parlar d’un ferderalisme fiscal, davant d’aquesta raquítica actitud la no assistència em sembla mol justificada.
Algú es podrá preguntar si aquesta no assistència podrá perjudicar l’elaboració i aprovació dels pressupostos de la Generalitat del proper any, 2019, i el que cal contestar es que no. Ho explicarem. Les inversions que pugui preveure l’Estat central per Catalunya l’any que ve no figuren en els pressuposts de la Generalitat, són recursos econòmics que directament de Madrid, senese passar per la Generalitat, es destinen a obra pública a Catalunya, aquests diners si que figuren en els pressupostos de l’Estat central del govern de Pedro Sánchez pero no en els de la Generalitat del president Torra, per tant, si parlem de pressuposts de la Generalitat aquestes inversions del govern de Madrid no afecten.
L’altra qüestió a considerar és que si el sistema de finaçament autonòmic no canvïi l’elaboració del pressupost tampoc podrá tenir grans variacions respecte a com es venien elaborant fins ara. Hem d’inisistir en dir quelcom que hem vingut assenyalant últimament, esperar una millora del actual sistema de finançáment autonòmic es pura utopia. L’Estat de les autonomíes que neix amb la Constitució de 1978 és mort del tot i no ressuscitarà per molt que vulguin. Així que, si per una banda les inversions píbliques de l’Estat central no figuren en els pressupostos de la Generailitat i aquesta no tindrá més competències fiscals i pressupostàries, esperar que els pressupostos de la Generalitat siguin uns pressupostos amb tarannà independentista és una pura entelèquia.
Tanmateix, si que els pressupostos catalans de l’any que ve poden tenir una particularitat nova i es que per primer cop es vegi una despesa social que intenti posar límits a l’actual desmantallament de l’estat del benestar, això si que és possible. Això siginifica que el pressupost públic té una component ideològica important? Doncs, si, el pressupost és un instrument ideològic, és ell i no la gestió política la que configura una política d’esquerres o de dreta. I pot ser el pressupost del 2019 un pressupost bàsicament social sense deixar de banda atendre les necessitats derivades de continuar amb el procés sobiranista? Jo penso que sí, només cal que en el moment de la seva elaboració és partís de considerar que cap despesa és imprescindible, és a dir, el que es coneix amb el nom de pressupost zero. No és fàcil, ja em parlat del deficient sistema de finançament, i si afegim el dèficit fiscal que pateix Catalunya, les coses no són gens senzilles, malgrat, però, aquesta dificultat, almenys el veure que una nova polìtica econòmica es vol portar a la pràctica és molt positiu.
Som dels que apoiavem uns pressupostos per aquest 2018 un cop aixecat l’article 155, dissortadament això no va ser així i aquest any 2018 estem treballant amb la pròrroga dels del 2017. Aquest 2018 era una bona ocasió per dir a la gent que les coses han canviat i que aquí les polítiques socials figuren al capdavant del conjunt de politiques econòmiques a aplicar, es va perdre una bona ocasió, ara només esperem a que als pressuposts de l’any que bé aquest equilibri de despera entre política social y política independentista sigui una realitat.
