Cada cop rebo o llegeixo més informacions que em “desperten” d’aquesta pretesa normalitat que és viure. Norberto Bobbio, el pensador italià, diu, per exemple, que la nostra llibertat quotidiana està limitada per un i mil preceptes i regles socials. Continua Thoreau, el filòsof americà de Walden, ensenyant-nos que el retorn a l’autenticitat sia vivint en una cabana o caminant i meditant, ens connecta amb el nostre jo més real. I no són gent menor, ans al contrari. Són filòsofs que aixequen vol i mirada i observen on som i què som.
Crec, com ells, que hem de ser més valents i menys gregaris. És a dir, crítics sobre la nostra vida. No podem deixar-la sense gas, sense espurna, sense electricitat a canvi d’una tranquil·litat, molts cops imposada per l’entorn.
Ras i curt, que hem de treure la nostra personalitat i que, lliurement. es faci el seu desig, obrir la gàbia i posar a volar els nostres anhels. Escriure, pintar, cantar, fer manualitats, cuinar, amorosir el proïsme, aprendre, etc.
Com escriu Oscar Wilde, ser pretensiós és cercar aquell mèrit i qualitat que està ofegat per tanta normalitat i que tots tenim. Us imagineu com canviaria el dia a dia? Gent amb empenta i il·lusió, converses riques i no buides, gent diversa, pensament divers. Quin goig no faria!
No parlo d’utopies, parlo de gaudir qui som i despullar-nos d’un uniforme social de grisor-mediocritat-conformisme que ens atenalla.
Des de Bordeaux, Montaigne ens ho va mostrar ja: “Il n’y a qu’une chose, restez soi-même” (no hi ha res més important que ésser un mateix).
Normalitat? No, gràcies. Massa que la patim.
