La columna

La columna

Primer d’octubre de 2017, càrrega de dinamita

02-10-2018
Primer d’octubre de 2017, càrrega de dinamita
Peu de foto: 
Votacions de l'1-O. Imatge arxiu

Ha passat un any des de la ignomínia de l’1 d’octubre del 2017, el dia en què Catalunya va assolir per sempre la majoria d’edat i va guanyar-se —si no ho havia fet ja— el dret a esdevenir una república independent. I va guanyar-s’ho com s’acostumen a conquerir aquests drets, amb un país determinat i plantant cara a la violència de l’estat espanyol. Amb èpica, sang i tota la dignitat que les coses dignes requereixen. I com va respondre l’estat espanyol a aquesta ofensiva democràtica? Amb porres i els voluntaris informàtics de Forocoches intentant rebentar el cens universal.

Aquells fets van produir-se perquè Espanya no és una democràcia consolidada, per molt que veiem Pedro Sánchez pronunciant aquest mantra al plenari general de l’ONU. Espanya és un país on hi ha gent que s’asfixia amb el plàstic groc dels carrers, que s’angoixa amb una obra d’art que denuncia l’existència de presos polítics, o que s’indigna perquè dos membres d’una companyia teatral duen el llaç groc al Teatro Real davant Felip de Borbó. El plàstic es treu a cops de cúter, l’obra d’art es retira i al monarca se li demana perdó. Perquè Espanya és un país on massa gent s’asfixia amb coses de la democràcia i la llibertat d’expressió. «Censors i repressors amb experiència, des del 1939», diria l’anunci.

Espanya és un país on alguns han fet la vida impossible a un pallasso per posar-se un nas vermell, on un actor acabarà davant un tribunal per blasfemar contra la divinitat cristiana, i on s’ha condemnat diversos rapers per les lletres de les seves cançons. Mentre, els violadors de La Manada gaudeixen de la seva llibertat immerescuda, i descobrim com jutges del Tribunal Suprem van anar a fer turisme sexual a Colòmbia amb menors. L’estat espanyol és una broma de mal gust. Un fake de la democràcia i la justícia. Un intent d’estat completament fallit. Veure el cònsol espanyol a Munic parlant d’adoctrinament a les escoles catalanes, com un Rivera qualsevol petant-ho en un after, és la prova manifesta de la letargia en què viu instal·lat l’estat espanyol des de 1975.

És molt difícil que Espanya desperti d’aquest malson. No sabem quantes sacsejades democràtiques necessitarà per fer-ho. El referèndum del primer d’octubre va ser la primera, però l’any transcorregut ha demostrat que no va ser suficient. Ni per ells, ni per nosaltres. Es va posar una bona càrrega de dinamita als fonaments de l’estat, però les estructures construïdes pel franquisme i l’històric autoritarisme espanyol només van trontollar. Els catalans van aconseguir amb les seves urnes molt més que ETA amb el seu amonal, però estem on estem. Amb uns polítics porucs, dubitatius i, sobretot, poc sincers amb el que va passar i el que està passant. Ningú nega la dificultat del moment, però hi ha espectacles i afirmacions que se les podrien estalviar. La debilitat i la impotència s’han de portar amb més dignitat.

Alberto Velasco
Historiador de l'art

Agenda

març

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31