– Què diries a la gent perquè vinguin a veure el teu espectacle? -pregunta l’Enric des de l’escenari al jove actor assegut a platea.
– Jo els diria que si no venen a veure’ns al teatre, són uns pringats. (Se senten riures)
Sóc a la presentació de la nova temporada teatral de Lleida i casualment estic asseguda a la vora de l’actor (molt jove i modern) a qui han preguntat. El seu estil és un pèl directe pel meu gust, però trobo que té tota la raó del món. Si no anem al teatre som i serem uns pringats tota la nostra vida.
De sobte recordo quan els meus fills eren petits i els portava a teatre els diumenges al matí. No ens en perdíem ni una, i sovint coincidíem les mateixes famílies. Mentre fèiem cua per entrar a l’espectacle, ens miràvem als ulls, ens fèiem un somriure de complicitat i una ràpida repassada a la respectiva canalla.
I abstreta com estic en els meus pensaments m’adono que ara ja no em passa això, que he perdut la pista de totes aquelles parelles que portaven els seus fills i filles a teatre, ja no hi són, ja no coincidim a la cua de l’entrada, han desaparegut.
Si els comptes no em fallen, aquells infants ara deuen ser adolescents. L’adolescència és un moment crucial en la vida de les persones, però que, malauradament, té molt mala premsa. És com el fill de la Pantoja… alguna cosa bona deu tenir aquest xiquet, no? Doncs l’adolescent també.
Es tracta d’un moment únic, un moment on la persona agafa el control del llapis i es dibuixa. Un estat permanent d’alerta, on es capten tots els missatges, tots els estímuls, un moment on els brots creatius conviuen amb els d’acné.
Sovint diem que els infants són com “esponges” i els bonspares llegim articles i fem que el seu “entorn” sigui “ric i ple d’estímuls”. Però en l’adolescència centrem totes les nostres energies paternals en protegir-nos / protegir-los. Demanem que passi ràpid, com una grip mal curada.
Patim pels límits, pel mòbil, pel sexe, per les drogues, per les companyies, pels trastorns alimentaris. Per tot. Patim per tot i la necessitat d’oferir estímuls i un entorn ric cau en l’oblit.
Llegim el llarg llistat d’ingredients de les galetes amb el detector d’oli de palma activat, però no ens preocupem per la cultura que consumeixen. Si unes alimenten el cos, l’altra l’ànima.
I costa molt menys trobar bones propostes de teatre a la nostra ciutat que galetes sense oli de palma que tinguin bon gust, us ho ben asseguro.
Hem de portar els nostres fills a teatre i insistir tant com ho fem perquè mengin verdura. Els hi podem proposar una dieta ben variada i afegir al plat algun formatget si cal.
El teatre farà saltar els ressorts, obrirà finestres internes i despertarà sentits adormits. I després de la funció concediu-vos una mica de temps i enceteu una conversa. Escolteu-los i descobriu com es fan grans, com veuen i entenen el món i potser, amb una mica de sort, us hi veureu en un gest, una mirada. Llavors sabreu, només llavors, que la persona que teniu al davant és el millor que heu fet mai.
El que us deia, si no aneu a teatre, sou uns pringats.
