La professionalitat no està renyida amb l’amabilitat.
Es pot ser un bon professional en qualsevol dels àmbits laborals: des del més prestigiós fins al més humil, des del que ve precedit per molts anys d’estudis fins el que no en té d’associats, des del que proporciona un salari més alt fins el que no en proporciona cap perquè s’és un professional voluntari… Ser bon professional i ser amable alhora no és impossible, només és qüestió de voluntat o d’ètica professional per a aquells que no els hi surt de manera innata. I no estic parlant, en absolut, que aquesta persona que ens atén hagi de fer-te dos petons o donar-te una afectuosa abraçada cada cop que intercanvia amb nosaltres la seva «professionalitat» i/o expertesa. No! Simplement vull dir que s’adreça a nosaltres amb correcció i cortesia. Que mostra una certa predisposició a interactuar amb les nostres il·lusions, esperances o neguits, i que està disposada a escoltar-nos o simplement a considerar el nostre estat d’ànim emocional.
Davant de qualsevol situació o circumstància hom sempre pot escollir entre mostrar-se afable i deixar entreveure el seu millor somriure mentre pronuncia la més dolça o la més agre de les paraules, o pot escollir ser aspre, extremadament sec i, fins i tot, prepotent i groller. Depenent de la manera com acollim, de com obrim una porta o contestem una trucada telefònica, ens podem trobar que aquest fet, que inconscientment tendim a no valorar, esdevé determinant per a la relació que, volguda o no, s’inicia amb l’altre.
El presumpte company de feina, el client, el pacient, l’alumne o aquell usuari anònim que es troba amb una situació de manca d’amabilitat, molts cops no troba la manera de superar-ho. Això no fa més que produir una certa angoixa difícil de compartir, ja que una de les primeres respostes personals a aquesta circumstància és que potser no sabem interpretar l’altre, i a partir d’aquí comencem una mena de lluita interior per afrontar de la millor manera possible aquest fet. La bonhomia fa que fomentem segones oportunitats –tothom pot tenir un mal dia! pensem– i en comprovar que els dies del nostre interlocutor tots deuen ser dolents, la situació desespera i degenera en una tensió reiterada que acaba per ser molt negativa.
En algunes professions, com per exemple la mèdica, la professionalitat, la precisió i la delicadesa en què es comuniquen els diagnòstics, la salutació i la gestualitat o el to de les paraules, són bàsics perquè el pacient i la seva família se sentin segurs, acompanyats i ben atesos, fins i tot davant dels pitjors dels pronòstics. Professionalitat versus amabilitat no vol dir que pensem que el professional és un incompetent i que les seves no respostes davant l’incert «diagnòstic» les supleix amb un fals somriure.
Una mà ben donada, una paraula dita o un silenci a temps són claus per saber que s’està davant d’una persona que, a part de ser el millor professional, té la capacitat d’entendre l’efecte del seu missatge en el pacient i garanteix la cura d’aquest. Però no sempre és així, us hi heu trobat? Jo sí. Feia temps que em coïa per dins aquesta reflexió que he pensat molt i crec que la puc expressar com a vivència personal, mentre afirmo en veu alta que el bon professional no ho serà menys si s’apropa a la persona que té al davant amb amabilitat i estima, ans el contrari, li generarà plena confiança.
