Finalment Carles Puigdemont serà el 130 President de la Generalitat de Catalunya. Gol de penal a l’últim minut, després que la pilota piqués al travesser, rebotés al porter i entrés lentament sota la mirada de la defensa per la línia de gol. Un Stamford Bridge agònic que permetrà que la legislatura dels 18 mesos cap a la independència segueixi endavant.
Aquest procés, que semblava tocat i enfonsat per la dificultat de negociació entre Junts pel Sí i la CUP, va filar-se aquest dissabte a la tarda amb un pas al costat d’Artur Mas, que a contracor però decidit deixava la seva lluita personal per ser envestit president i feia pas a l’alcalde de Girona, home de partit de tendència sobiranista. Per cert, ni rastre d’Oriol Junqueras.
En aquest procés han fallat les formes.
Artur Mas ha demostrat un personalisme extrem, un home de decisió única, que escolta els de confiança però que pren les decisions de forma personal. La CUP, al contrari, se li fa gran el joc d’assemblees, que finalment no van servir per a res quan el rellotge premia i cal prendre decisions de forma urgent.
Què hi guanya la CUP?
A canvi d’un nom han girat la truita interna. Les seccions territorials, contrariades, en sortiran satisfetes; les seccions metropolitanes, anticapitalistes, no. Dos diputats s’incorporaran al joc diari de Junts pel Sí, alguns diputats (veurem si Gabriel, Busqueta o Serra) hauran de dimitir i el compromís, a través d’una carta, de demanar disculpes per la bel·ligerància mostrada durant la negociació i que hauria pogut trencar un procés històric per aquest país. Potser la CUP haurà de pagar molt car, massa car, el canvi de cromos.
