Putin és l’estrella del moment de la geopolítica mundial. El Kremlin ha estat el centre d’operacions en el marc d’una curiosa taula allargada en la qual ha despatxat amb Scholz, Macron i altres líders mundials. Ha parlat en format telemàtic amb Biden i es va trobar amb Xi Jinping a Pequín en una visita de gran rellevància geoestratègica. Tota aquesta frenètica activitat diplomàtica ha conduït a travessar militarment la frontera amb Ucraïna.
No és només una ofensiva per a recuperar territoris perduts després de l’enfonsament de la Unió Soviètica a partir de 1991. És una confrontació amb els valors d’Occident aprofitant les divisions i les habituals crisis de les democràcies. El Kremlin va actuar en 1956 aixafant la revolta d’Hongria quan l’expedició Anglo-francesa a Suez contra Nasser va fracassar per l’absència intencionada dels Estats Units d’Eisenhower. Hongria va ser aixafada.
La Primavera de Praga de 1968 va coincidir amb les revoltes del Maig francès que el general De Gaulle no va poder controlar, i va abandonar l’Elisi a l’any següent. Txecoslovàquia va seguir en el Pacte de Varsòvia.
En 1979 Brézhnev va ordenar la invasió de l’Afganistan coincidint amb el fiasco del president Carter en voler rescatar els diplomàtics americans ostatges en l’ambaixada de Washington a Teheran. Va ser un error de càlcul i, segons alguns historiadors, el començament de la fi de l’imperi soviètic.
El reconeixement de les repúbliques ucraïneses de Donetsk i Luhansk com a estats independents es produeix en un moment psicològic particular pensant que les democràcies estan en declivi enfront de la força militar de Rússia i l’èxit econòmic de la Xina, sota el control del Partit Comunista.
L’enviament de l’exèrcit rus per a protegir a les dues províncies escindides unilateralment és un desafiament a l’ordre internacional. Les reaccions polítiques i econòmiques seran dures si només es tracta d’aquesta escissió del Donbass. Però Putin va dir en el seu discurs que Ucraïna en el seu conjunt no era independent de la Rússia eterna. Si l’objectiu és annexionar Ucraïna, hi haurà resistència interior i molt possiblement resposta de l’OTAN.
Rússia no ha entès ni compartit mai les derivades de la Revolució Gloriosa anglesa de 1688 ni les de la Revolució Francesa de 1789. Els russos no han conegut la llibertat ni amb els tsars ni amb els comunistes ni amb Putin. Van intervenir cibernèticament en les eleccions que va guanyar Trump en el 2016, en el Brexit britànic i en la política catalana, com va assenyalar The New York Times fa uns mesos. Sempre han intentat afeblir Occident des de dins de les institucions de les societats democràtiques.
És una batalla política, econòmica i eventualment militar. Però, sobretot, és un enfrontament cultural que pretén trencar l’hegemonia d’Occident en els últims tres segles. Putin no li té por a Europa i penso que tampoc als Estats Units. Però hauria de saber que al marge de la victòria compartida de Rússia en la II Guerra Mundial contra Hitler, totes les operacions militars en l’exterior les ha perdut. També els Estats Units a Vietnam, l’Afganistan i l’Iraq.
Bauman deia que «romandre en el territori atacat durant un període de temps prolongat ja no es considera una victòria sinó un evident fracàs». Les guerres comencen amb eufòria i acaben en fiasco i en desgràcies. Fins i tot en aquests moments dramàtics cal buscar un punt de trobada.
Article al blog Lluís Foix
