L’estiu s’escola i va passant cada cop més ràpidament. Abans però, no era així. L’estiu era associat a morositat, lentitud, migdiada, repòs, calma i tots els derivats imaginables. Podríem dir que si l’any fos un riu, l’estiu era com els meandres on tot fluïa “doucement “. Una aturada o ralentització.
Tanmateix ,això ja fa temps que ha canviat. El ritme de la vida continua frenètic i els governs actuen, la gent no para quieta ja sigui per turisme, per estudis a l’estranger o a la recerca de la darrera “experience” de no sé sap ben bé què. Si cerqués el per què les coses són així, mantindria l’opinió que el “turisme” massiu n’és la principal causa juntament amb la hiperconnexió de mòbils, wifis i gadgets diversos. Mala peça al teler!
Del turisme se n’ha fet una icona idolatrada, on feina i diners ho justifiquen tot. Ai d’aquell qui gosi plantejar un decreixement o una limitació, serà titllat de traidor i d’home il·lús! E puor si muove. Cert, els problemes de sostenibilitat són ja indefugibles, contaminació, precarització del mercat del treball, malbaratament de recursos públics i estrès sobre els “indígenes», cada cop més sols i abandonats, incòmodes i rancis per a l’Arcàdia turística. Ciutat de vacances o vacances de la ciutat. Les urbs esdevenen decorats i atrezzo i a poc a poc sense “mohicans” tot es converteix en fals, en una “mise en scène” per atendre l’allau de visitants. La vida s’accelera. La pela és la pela.
Al bagul del record, romandran les becaines, les orxates de casa, les dues hores de digestió, la bicicleta i la pilota de futbol, anar a “xorar” quatre cireres o albercocs al pagès. Temps sense busques. Fins i tot vam creure que la voracitat capitalista era domable, ingènuament optimistes. El pensament utilitarista marca el nostre pas, cal ser productiu i tenir guanys. Per tant prohibit badar, mirar la lluna o les flors, llegir poesia d’amor, o descobrir sentiments balders. «Ça ne sert à rien” (no en faràs res). Plusvàlua i punt.
Quan els estius eren lents, jo tenia setze anys i el futur era com un meló per obrir, tot estava per fer i tot era possible com deia el poeta. Avui, els estius ja corren més o potser sóc jo qui corre i els estius m’acompanyen.
Digueu-me malencònic, però enyoro aquelles tardes irreals i eternes de sol i càntir vora la font. Els estius eren lents i teníem tot el temps del món. «Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde “ (Jaime Gil de Biedma).
