Avui no és vint-i-cinc de novembre. Acabem el setembre amb el record encara de les festes majors d’estiu i encetem una tardor també prou marcada per les festes majors a les grans ciutats.
Gaudint de la festa major de Sant Miquel a Lleida, exhaurint els últims dies de Santa Tecla i aprofitant la Mercè, alguns debats televisius han dedicat part de les seves tertúlies per parlar dels protocols de prevenció i abordatge de les violències masclistes en entorns d’oci.
I en aquest context, em sorprèn la determinació d’alguns tertulians per afirmar que la clau per eradicar les violències masclistes rau en el fet que les dones denunciïn. Ho afirmen amb tanta seguretat que gairebé em deixo convèncer si no fos perquè sóc a l’altre bàndol, al de les dones.
Compte, amb això no dic que no sigui important que les dones denunciïn si han patit o estan patint qualsevol tipus de violència masclista. Cal assenyalar, aïllar i denunciar els agressors. Amb aquestes línies tampoc vull culpabilitzar comentaris que provablement es fan amb les millors de les intencions. Però sabeu què passa? Que l’infern és ple de bones intencions i si el segle XXI havia de ser nostre, estem fent una mica tard.
El que passa és que a mi m’han tremolat les cames tornant a casa de nit i he hagut de córrer fins el portal. M’han aixecat la faldilla en una discoteca i he patit situacions, malauradament com la gran majoria de dones, per les que he sentit culpa, por, fàstic i ràbia.
Assenyalar, aïllar i denunciar. Sí. Quan puguis, quan vulguis, quan estiguis preparada. Perquè el cert és que des del juny fins a dia d’avui han ocorregut més de tres agressions al dia. Tres que s’hagin denunciat, ja que només es denuncien entre un 10 i un 20% dels casos.
Les violències no es perpetuen perquè les dones no denunciem. Les violències es perpetuen perquè vivim en un societat impregnada de masclisme i el patriarcat ha construït un relat on els homes han d’acomplir expectatives de virilitat, fortalesa i dominació.
Aquesta construcció social de la masculinitat, que associa a les persones que s’identifiquen com a homes amb aquesta idea de l’home, els tanca en una capseta molt dura i petiteta i els obliga, en gran mesura, a allunyar-se de tot allò que es considera femení, perquè és entès com un signe de debilitat. És aquesta idea de la masculinitat la que legitima i perpetua el masclisme.
Mentre hi hagi impunitat, hi haurà violències. Les dones fa temps que tenim clar que no en volem passar ni una però necessitem una societat implicada.
La prevenció, el coneixement i la educació ens pot ajudar a revertir aquesta situació. Necessitem que els homes no mirin a un altre costat. Tenim aliats però ens en calen més. L’eradicació de les violències masclistes no passa únicament per la denúncia de la dona que ha patit l’agressió, passa perquè la complicitat canviï de bàndol.
