He titulat aquest article amb les declaracions que, fa uns anys, va fer un militant de #CiudadanosRubí davant les càmeres de Rubí TV. La frase —mal construïda, aquest tros d’ase no s’havia pagat ni una acadèmia de castellà— exemplifica a la perfecció la ràbia i el menyspreu que ens ha dut on som en el tema de la llengua.

Perquè, tot i la imminent extinció del partit taronja, desapareixeran amb la feina feta, manufacturada i comprada no només pel la resta de partits d’ultradreta, sinó amb la connivència dels socialistes catalans, de memòria curta  i covarda en el tema de la normalització de la llengua, i amb la laxitud amb què han afrontat el problema els departaments de Cultura i Educació de la Generalitat en els darrers anys. Ara la llengua no es toca, però ja porten anys i panys grapejant-la, i aquí ni mitjans per contrarestar-los, ni accions contundents de cap tipus. Només permissivitat sagnant i actitud mesella a les institucions.

I així, sobre aquesta terra cremada, el passat 23 de novembre el Tribunal Suprem ratificava  la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga a que els centres escolars del Principat facin un 25% de l'ensenyament en castellà. Un nou cop al model d'escola catalana que, segons les dades publicades fa poques setmanes pel Govern, és un espai on també està disminuint l'ús del català.

Als jutjats un model d’immersió lingüística únic i amb resultats històrics més que provats (una de les poques certeses d’aquest país, m’atreviria a dir), amb la dreta i la ultradreta bordant per l’aplicació d’un 155 a l’educació si no s’aplica la sentència. Cridant, entre espasmes, per  imposar un model que el que vol es segregar els nens i les nenes en funció de la seva llengua.

Davant de tanta demagògia, de tanta mentida, permeteu-me apel·lar a la memòria.

A Catalunya, després de la prohibició del període franquista i restablerta certa autonomia política, s'iniciaren tot un seguit de canvis i accions per promoure la normalització del català. La introducció de la llengua catalana a l'escola era una acció prioritària per a incrementar l'ús social del català, en aquells moments absolutament minoritzat en favor del castellà. Es tractava d’educar els alumnes en la llengua minoritzada, en la més feble, el català, com a model més vàlid per garantir la seva normalització i supervivència enfront la més forta, el castellà. Aquesta era la idea base que va recollir la Llei 7/1983 de Normalització Lingüística a Catalunya, aprovada per Parlament de Catalunya el 6 d'abril de 1983 amb 105 vots a favor i només 1 abstenció. Consens total i absolut, inclosa Alianza Popular (la versió 1.0 de l’actual Partit Popular).

En aquells anys no existia Ciudadanos però si un seguit de veus contraries a aquesta Llei, la més important de les quals fou l’anomenada Manifest dels 2300, un seguit de pseudointel·lectuals com ara Federico Jiménez Losantos, Santiago Tarancón o Carlos Sahagun que criticaven la política lingüística del govern de la Generalitat  i l’acusaven de discriminar el castellà.

Pel que fa l’educació, aquesta primera Llei de normalització establia les bases per a l'ús vehicular habitual de la llengua catalana, impedia explícitament la segregació dels alumnes per motius de llengua i feia del català la llengua d’un sistema educatiu que també garantia la presència del castellà i el coneixement d'ambdues llengües oficials per tots els alumnes un cop acabat l'ensenyament obligatori.

La primera aplicació del Programa d'Immersió Lingüística (PIL) es dugué a terme el curs 1983-84 a dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, amb una població d'alumnes majoritàriament castellanoparlants. L’èxit fou total, i ja el curs 1989-90 la immersió lingüística era present en més de 700 escoles (més de cinquanta-dos mil alumnes).

I així seguiríem fins avui, amb variants que desembocaren en l’actual Llei de política lingüística, demostrant curs rere curs que el model funciona, que els i les alumnes a Catalunya, independentment de la seva llengua d’origen, aprenent les dues llengües, el català i el castellà. Un model uniforme. Sense discriminar, sense segregar, sense separar.

Això forma part de la història d’aquest país. I ha fet que els nostres fills i filles, si han estudiat a Catalunya, parlin avui català i castellà. És la realitat que va ajudar a perviure el català colze a colze amb el castellà. I és la que ara es vol suprimir.

No podem permetre que es carreguin una realitat plurilingüe que els fa mal i obsessiona, perquè no l’entenen com a riquesa, sinó com a pobresa. La seva pròpia pobresa.

És una lluita pel model lingüístic, pel model d’escola catalana, pel model de país. Una causa que han fet seva tantes i tants professionals de l’ensenyament, mares, pares, sindicats i l’autoorganització dels propis alumnes. Permeteu-me destacar aquí a les companyes i companys del SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans). Des de la desobediència, cos i primera línia de defensa contra la constant precarització i vulneració del sistema educatiu públic a Catalunya, i arreu dels Països Catalans. Una gegantina comunitat educativa que, més enllà dels bons desitjos i les paraules buides de l’administració, planta cara.

Perquè no ens deixem enganyar, això no va de bilingüisme. El bilingüisme no existeix, només existeix gent bilingüe, gent que parla i escriu perfectament dues llengües. Com totes nosaltres, i tantes i tantes generacions sorgides a l’empara de la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya. Una Llei que garanteix l’ús social del català i la seva  supervivència, des de la protecció oficial i la discriminació positiva.

Si les institucions catalanes no protegeixen el català, la llengua més dèbil, la llengua que parla un nombre més reduït de gent, aquesta està condemnada a desaparèixer. I això ho sap perfectament la dreta i la ultradreta, ho sap perfectament el règim del 78, ho sap perfectament la falsa esquerra espanyola, la serp que enverina les lluites socials i culturals pel dret dels pobles a existir i viure en la seva llengua.

Com va dir el catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera, “Quan la promoció de les llengües minoritàries té èxit, l’espanyolisme comença a parlar d’imposició”.