La gent en general tendim a dir els mateixos pensaments i coses una vegada i una altra vegada. Vaja! Que ens repetim més que els lloros. Aquest fet amb l’edat s’accentua i amb el temps aquella anècdota, història, situació paradoxal va canviant no tant per interès nostre com per la humana i involuntària idealització. Així ni vam ser tan valents, ni la noia era tan maca, ni el gol que vam fer va entrar per l’escaire (més aviat el porter va fer vista). Òbviament els joves no ho fan gaire perquè tot els hi ès encara nou i els cal recórrer camí. Tanmateix, com m’agrada que la gent es «repeteixi» i recordi moments de joventut, d’amor, d’amistat, sobretot si els fa feliços! I quan és gent gran, ho trobo fins i tot molt entranyable.
Vivim, però una altra repetició gens entranyable, és la que emet el poder polític, econòmic i mediàtic. Aquesta és una gota malaia que dia rere dia busca crear opinió favorable a llurs beneficis. Per exemple, a Catalunya l’Estat vol vendre’ns la moto d’una reconciliació quan la repressió encara hi és, tot i que els oracles a sou cada dia canten el nou mantra. I des de Catalunya, els polítics esporuguits i llur exèrcit d’acòlits parlen de diàleg i govern efectiu per no enfrontar la trista i dura realitat. Vet aquí que després del «Tot anirà bé» ja tornem amb les megalomanies de sempre, és a dir, pista nova de l’aeroport del Prat, Jocs d’Hivern i el mannà del «New Generation», la pluja europea de milions que els poderosos esperen salivant. I jo que em pensava que el fiasco dels Jocs Mediterranis a Tarragona ens havia ensenyat la lliçó.! Però ai las! Les «grandeses» i ínfules nostres són insadollables! Si voleu un consell, allí on hi hagi un padrí contant una història pareu l’orella, ell sap que de grandeses les justes o cap, que el punt veritablement important crida poc l’atenció dels fatxendes. En altres paraules que al banc del «si no fos» s’aprèn la càtedra de la vida i els sopars de duro a les Escoles de Negocis.
