Estem immersos en una societat competitiva que exigeix la perfecció per tenir èxit. És la societat del rendiment que valora la productivitat i l’excel·lència, com a requisits de supervivència.
«Si tu vols, pots» és la fictícia premissa que permet somniar i voler la parella perfecta, el treball perfecte, la casa perfecta i la vida perfecta. Aquesta autoimposada exigència comporta un esgotament psíquic de tal magnitud social que molt encertadament el filòsof Byung-Chul Han ens diu que vivim en «la societat del cansament».
Tanmateix, no sempre és així. La voluntat de progressar és important, però no pot amb tot. Cada persona és original, única, irrepetible, amb virtuts i defectes, amb gens heretats. Roderic Guigó, Premi Nacional de Recerca pels seus descobriments sobre el genoma, diu: «Sobrevivim perquè som genèticament imperfectes».
També convé afirmar que progressem i fem progressar la humanitat, gràcies als nostres afanys de perfecció, sempre que no caiguem en la temptació d’esdevenir uns perfeccionistes, avantsala del narcisisme. Perfecció, sí; perfeccionistes, no!
El perfeccionisme, l’hem de situar en el marc mental de l’aprenentatge que ha de durar tota la vida, que es nodreix, sigui intuïtivament o racionalment, en la pacient observació, prova i error.
La satisfacció i joia de la perfecció no es troba tant en el seu assoliment, sempre imperfecte, com en el gaudi que comporta el camí per assolir-la. Hem de ser conscients que sempre podem millorar, però com diu el poema Ítaca del poeta grec Kavafis, no hi ha un límit on arribar, no forcis gens la travessia, que siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que has guanyat fent el camí.
El nostre sentit de responsabilitat s’expressa en els diferents models de comportament o rols, que la gent espera de nosaltres. Rols al si de la família, de l’empresa o de la vida social. Per desenvolupar-los amb eficàcia i perfecció, ens valem de programes, plans, objectius, fites i controls que avaluaran l’èxit obtingut.
Bona manera de tirar endavant projectes, però hi ha el perill de viure obsessionats, exclusivament pels resultats abans fixats i que no valorem bé les nostres capacitats, aptituds i intel·ligència necessària per al fi que ens proposem assolir. No sigui que construïm la casa sobre la sorra i se l’emporti la primera ventada. Cal construir sobre la roca que constitueix la nostra pròpia realitat, intel·lectual, emotiva, física, econòmica i social.
Per aquesta raó convé respondre les preguntes: Què faig? Per què ho faig? I per a qui ho faig? Aquesta petita o gran introspecció serveix per donar sentit al que estem fent en cada circumstància que ens toca viure.
El «què» descriu la responsabilitat, les tasques a realitzar i la càrrega que ens pressuposa.
El «per què» ens permet sintonitzar amb els nostres anhels i intel·ligències naturals.
Martin Seligman, un dels pares de la psicologia positiva, en el seu llibre La auténtica felicidad deixa constància d’una recerca de les virtuts que condueixen a la felicitat i, després de consultar les tradicions filosòfiques i religioses, tant d’Occident com d’Orient, s’adonà que totes confluïen en el fet que cada persona, d’una manera natural, sintonitza amb una o vàries de les sis virtuts comunes en tots els humans: saviesa i coneixement; valor; amor i humanitat; justícia; temprança; espiritualitat i transcendència. D’aquestes virtuts se’n deriven vint-i-quatre fortaleses que, si sabem connectar amb algunes d’elles, ens ressituaran d’una manera natural en el que s’espera de nosaltres. En el llibre hi ha diversos qüestionaris per fer l’examen aclaridor de les nostres pròpies virtuts i fortaleses.
I el «per a qui» ens ajuda a acceptar la nostra realitat i dona sentit a tot el que estem fent.
Tornem-hi: Perfecció, sí; perfeccionistes, no. Tanmateix, si voleu aprofundir més sobre la perfecció, recomano la lectura de la revista Valors del mes d’octubre passat, on hi ha un monogràfic que tracta sobre el tema i d’on he manllevat algunes idees.
Pere Reixach – Especialista en Estudis del Pensament i Estudis Socials i Culturals
