Escric aquest text des del pis on vaig quedar confinat per la pandèmia del Covid-19. Adreço aquestes línies a qualsevol que hagi sobreviscut al desastre i em pugui escoltar a través del silenci.  No he sortit des de llavors.

Treballava, ja he perdut el compte del temps que fa, en un antic museu. No sé que se n’haurà fet. Suposo que les restes encara deuen ser al vell Casino de la ciutat. Poc abans del confinament havíem de traslladar-nos a una nova seu, un nou edifici després de més de cent anys de provisionalitat i mentides. No ho vam aconseguir. Les empreses constructores, la política local d’urbanisme, suposo que el virus els hi devia fer la feina. Ens vam podrir en aquelles sales de ball fins que va arribar la malaltia.

Aquests carrers morts, aquest silenci empeltat tenia un nom, Lleida. Mesos abans de l’arribada del coronavirus era una ciutat governada per un nou tripartit. Res a veure amb aquell més antic format pels Socialistes, Esquerra i Iniciativa. Res a veure, repetien.

No ho vam arribar a saber mai.

Tot s’esfondrà abans de veure com tiraven endavant els canvis estructurals que havien promès durant la campanya. Reformes socials, econòmiques, culturals. Tot se’n va anar en orris abans de veure com recuperaven els serveis públics privatitzats, com transformaven substancialment les estructures de poder després de prop de quaranta anys de govern “socialisto”. Juraven i perjuraven que hi eren, que arribarien, que res seria el mateix. No hi havia diners però sí  il·lusió, honestedat, canvi (deien). El covid-19 els va agafar amb un “res a dir” sobre tot el que s’havia de dir, desqualificant a la gent de la PAH mentre s’empassaven els comptes de l’EMU i el somriure sorneguer de l’amic Hervera. La malaltia ens arribà entre estratègies de comunicació incomunicada, filosofia de la tranquil·litat i paciència, molta paciència impostada. Una llàstima.

Recordo les darreres setmanes abans del final. Com ens vam tancar a les nostres cases pensant que ens en sortiríem. Com el govern espanyol ens va enviar els seus millors imbècils. I com aquí alguns els aplaudien i altres callaven com a mesells. L’estratègia de l’estultícia per a que la gent morís embolcallada en banderes. Demanaven unitat, però volien dir resignació.

Recordo la hipocresia sagnant de la classe política. D’aquells que deien estar al costat dels treballadors i treballadores de la sanitat pública, sense recordar que ells mateixos havien estat anys i anys al capdavant del Ministeri de Sanitat, de la Conselleria de Salut de la Generalitat i d’altres governs autonòmics,  desballestant-la, entregant els nostres llits a les corporacions privades, sacrificant al mateix personal que ara exaltaven, retallant i retallant fins que no va quedar res. Aquelles que en els darrers dies van enfrontar-se al coronavirus des dels hospitals públics, posant en risc les seves pròpies vides, ja no tenien ni mitjans ni esperança.

Si haguéssim sobreviscut confiava en la memòria col·lectiva per assenyalar i fer fora aquesta colla de voltors, abanderats de la misèria i de l’ultraliberalisme, de Madrid, de Barcelona, tant se val. Ara ja es massa tard. Si alguns d’ells encara es viu només espero que no surti mai més de la seva refotuda torre d’ivori.

Ells van ser els veritables causants del desastre, la veritable pandèmia. Els fabricants del fang que ens ha dut aquests llots.

I malgrat tot, si algú m’escolta, si algú encara creu que el món és pot construir d’una altra manera. Si hi ha qui pensa que no hi ha res més important per a la gent que anar contra un sistema que ens consumeix i mata, que posa la vida de molts al servei d’uns pocs, que cridi. Que cridi ben alt i ben fort, que senti la seva ràbia. Ens guiarà, ens trobarem. 

No queda res. Des del meu balcó, com el vell Gibson, contemplo el cel convertit en la pantalla d’un televisor sense sintonitzar. I no puc evitar escoltar al Boig, la banda sonora d’una altra vida ja quasi oblidada:

Prendí fuego a mi Norton

Antes d encerrarme aquí,

Hace días que fuera

Es difícil vivir,

Se ven desde el refugio

Las luces de la ciudad

El fragor de las bombas

señala el final...

Que en fa de temps que vàrem destruir Ròquer City.