Aquest article és un d’aquells que costen d’escriure. Costa perquè és un assumpte espinós sobre el que s’han de dir coses que fan de mal dir. És un d’aquells articles que és fàcil que te’l girin com un mitjó i et facin dir coses que no dius. Presta —ho assumeixo— a la interpretació equívoca i a la manipulació barroera. En tot cas, ja dic d’entrada que tinc molt clar el que penso, el que vull dir i el que vull que s’entengui.
Vivim en un país de ideologies múltiples i diverses. No som un sol poble pel que fa a la ideologia política. Tampoc en matèria econòmica, ni en moltes altres coses. Catalunya és una terra acollidora on han vingut gent d’arreu, històricament. La meva família materna i paterna, sense anar més lluny, que ha crescut i ha arrelat gràcies a la saó d’aquesta terra. Catalunya ha construït la meva família i la de molta altra gent. I com que li devem tot, tant els catalans d’infinites generacions com els que van arribar més tard —excursus: deixeu de fer xap-xap amb els vuit cognoms catalans—, allò que hem de garantir-li a aquesta terra és la convivència. En la nostra diversitat ideològica, esclar.
Què implica conviure? Conviure es no anomenar nazi a qui no pensa com tu. Conviure es no emprar la llengua com a arma llancívola. Conviure es no tergiversar la realitat que t’envolta per fomentar l’odi. Conviure es no criminalitzar i assenyalar públicament als mestres de les escoles acusant-los de coses que no són veritat. Conviure es respectar les mostres de solidaritat amb els presos polítics, encara que pensis que són polítics presos. Conviure es no donar ales als ultres i manifestar-te sense pudor amb ells. Conviure es no validar la brutalitat policial del primer d’octubre, que era innecessària si, com diuen, el referèndum era il·legal. Conviure és, en definitiva, no fer apologia de la violència, ja sigui verbal o física.
I si resulta que vas a un país que t’acull i t’ho dóna tot, li acabes fent tot això que hem dit, llavors no mereixes viure-hi, perquè li estàs fent mal. I, òbviament, tampoc ho mereix aquell que ho fa a la seva pròpia terra. Perquè si no saps conviure, el que fas es no deixar viure. És per això que els catalans no volem feixistes als nostres barris, i els diem que se’n vagin. I tampoc volem a la policia que ve a provocar-nos amb psicopàtics homenatges als cops de porra del primer d’octubre, i també els diem que se’n vagin. I, sobretot, no necessitem gent al nostre país que escampi odi, que promogui l’enfrontament civil i que tibi la societat fins límits mai vistos. Li vam dir a Josep Anglada i Josep Ramon Bosch i, ara, li diem a vostè: vagi-se’n, senyora Arrimadas.
