És habitual llegir o escoltar alguns comentaris i anàlisis, molt sovint en l’àmbit esportiu, que redueixen dràsticament el resultat d’una competició a dues posicions: o guanyar o bé fracassar. Segons aquesta manera de pensar, quedar segon o tercer o desè en una competició on hi participen centenars d’atletes o clubs esportius no té cap mèrit. O tot o res, o es guanya el primer lloc o bé l’esforç no tindrà cap reconeixement, com si tot el treball personal o d’equip fet durant mesos no tingués cap rellevància si no s’aconsegueix ser el número u de l’especialitat corresponent. Això mateix també ho observem en altres àmbits. Cal ser l’autor amb més vendes, ser el youtuber més seguit, l’influencer amb més like a la xarxa, l’empresa comercial líder en el mercat, etc… I per extensió hom pot arribar a creure que ha de ser el millor en la seva feina, per davant de tots els altres membres d’equip del treball conjunt, trepitjant i fent caure els companys si convé pels mateixos propòsits. Destacar, guanyar, brillar, deixar els altres enrere… sembla una consigna seguida per algunes persones i empreses amb una set insaciable de ser el number one.
D’aquesta concepció en vindrà l’error de desvirtuar el concepte del com i el perquè del quefer diari, del sentit del treball com a contribució a la comunitat i del servei altruista com a resposta a les mancances i necessitats dels més vulnerables. Cal conèixer i revisar la motivació que mou a actuar. Vivim, som, treballem i actuem perquè és propi de la condició humana: la feina laboral, complir un deure, atendre i satisfer les necessitats vitals pròpies i dels altres, estar a l’aguait dels imprevistos que la vida ens posa al davant. I ho fem sense cap pretensió de destacar, ni d’enlluernar ningú, ni de guanyar cap premi, ni de ser reconeguts. No es tracta de satisfer l’ego personal ni de complaure’s en el narcisisme. Viure i treballar des de l’anonimat i amb la certesa que s’està fent el bé quan es pren amb responsabilitat la pròpia tasca és el gran premi a què s’ha d’aspirar. El sentit de responsabilitat personal i col·lectiva hi porta. I la consciència ho premia, ho reconeix. Quina millor recompensa es pot tenir? Si més tard arriba algun reconeixement públic serà un esperó per seguir endavant amb la tasca realitzada, res més.
És evident que en l’àmbit de la competició esportiva un vol guanyar, però no s’ha d’oblidar que la superació o la millora pròpia ja és un guany i que no obtenir el primer lloc del podi en cap cas s’ha d’entendre com una derrota, sempre i quan un hagi rendit segons les seves possibilitats.
La glòria és fugissera. La fama sol ser postissa o interessada. El pas de la lloança al rebuig sovint és molt curt i no fa més que mostrar que s’han posat les expectatives en valors fràgils i falsos, en béns que no satisfan l’anhel humà. Les lloances públiques sovint són fum que s’esvaeix ràpidament.
En una competició només hi ha un guanyador i molts perdedors. Viure, ser i treballar conscientment no és una competició, és la suma dels esforços de tots que portarà a un premi compartit. Sense perdedors.
Joan Romans
Físic
