Segurament molts de vosaltres, lectors, heu llegit o sentit la famosa cita de Shakespeare que diu: «La vida és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i fúria que no significa res» o «un pobre actor que es mou enrigidit i consumeix el temps que li toca d’estar en escena i després ja ningú no el sent més». El bard anglès ens despulla la nostra existència amb duresa i cruesa i potser, ens fa aterrar a la realitat, tal volta com ho fem avui, en temps pandèmics. Sense miratge, no hi ha oasi.
De fet, tenim tendència a encimbellar-nos dalt de l’escenari, dalt del teatre de la nostra vida mitjançant monòlegs vanitosos i prepotents. El públic, els altres, coneixen tan poc de nosaltres que la careta pandèmica se suma a la careta humana. I no ho fem pas amb una mala fe intrínseca ans al contrari, vivim i compartim societat car som gregaris, volem ser estimats i apreciats i per tant actuem, cercant l’aplaudiment i l’aquiescència. Cal però acceptar, humilment, que tots som l’idiota del conte ple de soroll i brogit al qual seguirà després el silenci. Crec que la lliçó de Shakespeare és monumental perquè ens descriu la nostra relativitat més enllà de les ínfules que tinguem. Som uns actors passatgers i finits en un món infinit. «Fragilitat, ton nom és de dona» exclama també el mateix Shakespeare. I certament ara sense certeses, amb dubtes, pors i neguits, la Fragilitat esdevé protagonista del món d’avui. Llegir Shakespeare entre tantes recomanacions, prohibicions, consells, decrets lleis, notícies mèdiques, és una alenada d’aire fresc i és sobretot entendre’t i entendre la complexitat humana.» To bé or not to be».
