Silenci ambiental. No he vist ningú en tot el dia. La Catalunya buida. Es sembrava i es collia olives. Feia un temps plàcid, fred però resistible, esperant l’arribada de l’hivern. El festival cromàtic és la gran aportació de la natura en el final del cicle estacional. Tot s’apaga, s’eixuga, cau de manera inexorable. Encara no han arribat les pluges ni tampoc han bufat els vents. La precarietat de les fulles que s’aguanten es recargolen abans de deixar-se anar ingràvides cap al terra. Un parell de glaçades i una ventada ho escombraran tot.
Cada fulla exhibeix la seva pròpia tonalitat. Els grocs i els vermells es combinen sistemàticament. És el groc el que predomina en els rebolls, codonyers i plataners. També en els xops de la vora del riu. Els vermells cobreixen les vinyes en el seu últim tram cap a la total nuesa. Les heures exhibeixen una vermellor intensa, canviant, i els hi costa quedar-se despullades de les parets dels corrals, cabanes o marges. La resistència a caure i barrejar-se, desaparèixer i confondre’s amb les herbes i la terra conreada, és notòria.
Els palo-santos tenyeixen d’un groc carbassa els arbres despresos de tota fulla. Mentre els cirerers que donaren el fruit entre maig i juny encara llueixen un verd apagat, els palo-santers han retingut el que s’assembla molt a pilotes de tenis que guarneixen l’arbre desfullat. Hi poden quedar un cert temps, fins a l’entrada de l’hivern, estàtics i anant madurant fins que es tornin tous, flonjos, vermellosos, a punt de ser menjats com un dels fruits més exquisits de la tardor.
És el silenci crepuscular de l’acabament de la tardor. Sembla que tot mori però tot canvia per tornar a viure en el temps que pertoqui. Les nits llargues, fredes i humides, acompanyaran l’enterrament del cicle vital de la natura. Tot queda però d’una altra manera, colgat, despullat o camuflat. Però és també el període més necessari perquè la primavera arribi amb força. És un temps ideal per passejar pel terme envoltat de les boires que vindran i del silenci total només trencat per la fresa d’un porc senglar o d’uns conills que entren i surten dels caus. Els cabirols van pel seu compte i les guineus s’abraonen sobre els conills que també poden ser enlairats i devorats per les àligues que observen des de les altures. L’espectacle de veure una àliga o un corb com es llencen en perpendicular per captivar amb les potes una pressa és molt ràpid i gairebé inapreciable.
