Temptar la fortuna és un risc que pot crear hàbit, com el desig d’assolir el somni de ser milionari amb el mínim d’esforç. Provar sort o temptar-la és un fet que la major part dels ciutadans proven, algunes o moltes vegades, en la vida. Però, el risc és especialment quan tractem els jocs d’atzar. Al cap i a la fi, la paraula atzar és una forma poètica d’expressar el temptar la fortuna sense més esforç que l’aposta ràpida i fantasiosa, confiant en un número o en el signe d’una baralla de cartes mitjançant el previ pagament d’una mòdica quantitat per poder ser ràpidament milionaris. És el conte de la lletera però encara més senzill. El risc important del joc és recaure en la repetició del jugador fins la disbauxa de temptar obsessivament la sort.

Una de les qüestions més complexes sobre el joc d’atzar és la que es presenta com a motiu d’altruisme, de manera que, a través d’una aportació econòmica, es pot aconseguir un premi i simultàniament una recompensa moral per haver contribuït a una acció benèfica. Tot i aquesta dimensió positiva, pot fomentar una dependència. Tot això, i moltes altres coses, es podrien dir del joc que provoca una perversió ètica en les actituds de qui, temperamentalment, és un jugador nat que a la llarga es converteix en un viciós del joc i que requereix una cura psiquiàtrica de desintoxicació.

El jugador maníac és un esclau de la seva fantasia de riquesa que l’obnubila, li treu la llibertat i gairebé sempre succeeix que aquesta «meravellosa» sort no l’afavoreix i, com a resposta, el deprimeix i el desenganya. Però, a la vegada l’estimula a fer noves proeses per apostar. El jugador necessita vèncer en la ruleta de la fortuna perquè ambiciona i desitja amb totes les seves forces ser un altre, és a dir, un ric triomfador. Quants complexos d’inferioritat concorren normalment en el maníac del joc! El risc, en aquest cas, només serveix per somniar i aferrar-se a la fortuna dels que viuran bé, probablement, en una mena d’Olimp del ganduls.

El jugador se sent desvalgut davant l’enrenou de la vida. Necessita refugiar-se de les seves pors en la utopia i en el llençar-se en mans de la probabilitat per defugir de ser realment conseqüent amb la pròpia finitud personal, a les circumstàncies i a l’especial i personal «sort» que a un li ha tocat viure.

La vertadera aventura de la sort no és altra que la de saber-se sempre afortunat en la vida, fins i tot, quan les coses no van bé, i saber que sempre hi ha escletxes d’esperança que se situen més enllà de l’atzar.