Fa unes setmanes vam tenir un petit ensurt. Un matí en obrir els nostres locals ens vam adonar que durant la nit havíem tingut visites inesperades. Algunes portes havien estat forçades i els despatxos remenats. Sembla que tenien pressa i buscaven diners, encara que no van tenir bona vista. Es van emportar alguna cosa de valor, diners en metàl·lic i poca cosa més. Això sí, ens han donat feina per tota una setmana si volem posar cada cosa al seu lloc. Després de la feina que ens han ocasionat, esperem que realment necessitessin aquests diners.
Una vegada superat el disgust m’he aturat a reflexionar. Quantes coses de valor ens han robat en aquesta vida? Certament les coses materials tenen la seva importància, però no són, ni molt menys, les més importants. Hi ha coses que ens dolen molt més i que mai no podrem recuperar. A quanta gent li han robat la infància? A quanta gent li han robat poder viure en pau? A quantes persones els han segrestat un temps de la seva vida i mai més l’han pogut recuperar? I els que es van quedar sense estudiar, formar-se o treballar? Quantes coses es diuen frívolament i roben el bon nom de les persones i de les institucions? A quanta gent li han robat l’entusiasme, l’alegria i les ganes de viure? O simplement, quantes vegades en aquest món ens han robat la tendresa?
I el més greu és que no saps a qui denunciar-ho. Et queda la sensació que s’ha perdut alguna cosa important de la teva vida per la qual no hi ha recanvi. El més greu és que la pèrdua d’aquests béns ens deixa una petjada que arrosseguem durant molts anys i algunes vegades tota la vida. ¡Quantes persones coneixem que pateixen i fan patir els altres perquè els han negat allò que tenien dret a rebre! ¡Hi ha tantes maneres de robar! Pots agafar el que no és teu o, simplement, no donar el que correspon a un altre.
Tot això m’ha recordat la Mare Teresa de Calcuta, que va passar anys de la seva vida tornant a la gent pobre de Calcuta tot el que la societat els havia robat. Fins i tot si els havien robat la dignitat humana, la Mare Teresa els hi tornava amb el poc que ella tenia: una mica de menjar, un vestit, un llit, però, sobretot, temps, afecte, i molta, molta tendresa. S’atrevia a acaronar aquells que havien estat abandonats al carrer, perquè, tornant a sentir l’amor, retrobessin el que les seves famílies, els seus amics i tantes persones els havien negat. Quan no et volen estimar et roben el més preuat i et deixen totalment desemparat. Ella els ajudava a tornar a sentir-se persones valorades i estimades per algú. La Mare Teresa no preguntava, sabia molt bé que tota persona pel fet d’existir és digna de ser estimada. I es va llençar a l’aventura de tornar la tendresa i l’estima robada als més pobres i desemparats. No volia que morissin sense saber que Déu és amor i que aquest amor passa per les mans i els gestos dels éssers humans.
Haurem d’actualitzar el setè manament i sobretot aprendre a tornar als nostres germans allò que els han robat. No fa falta que jo hagi estat el lladre, quan t’adones que et sobren tantes coses no et pots permetre el luxe de jutjar els altres. Només pots prendre’t la vida seriosament, no perdre el temps ens queixes inútils i, generosament, donar als altres allò que en justícia es mereixen.
Jordi Cussó
Economista
