Tots Sants és una festa que em provoca sentiments oposats, ambivalents. Per exemple, de nen, a estudi, llegíem les magnífiques llegendes de Gustavo Adolfo Becquer sobre les ànimes en dies de difunts. Experimentava la por, el suspens però també un plaer per aquells textos que em fascinaven.
Més endavant, d’adolescent, a l’institut, la castanyada era entre fums i moscatell dolç, una festa on et deixaves anar, les primeres relacions amb noies, les paraules d’amor als quinze anys que cantava J.M. Serrat. Tot creixent, després vingué la universitat i allí coguérem i venguérem castanyes per tal d’obtenir fons per al viatge final de carrera. Joves i fumats empaitaven clients a les voreres, “castanyes Maries“ dèiem. I l ‘agrocastanyada la festa totèmica, ens esperava a la nit. Així transcorregueren potser les millors castanyades, les de nen, d’adolescent i d’universitari.
Cal afegir que aquest transcórrer no obviava els panellets increïbles de la mare (aquells que amagava del pare, un autèntic gormand) com tampoc evitava la visita al fossar, acompanyant-la entre nínxols, flors i draps de neteja. Aquell món únic, abstret de la quotidianeïtat, el cimentiri, ens igualava a tots en la pèrdua.
Avui la castanyada que lluita amb l’intrús Halloween, ha perdut la transgressió jovenívola, lògic, i més assossegats, més conscients, enyorem els que falten cada cop més. Hem passat la meitat del camí de la vida que escrivia el poeta, i Caront, pacient, ens espera. Potser se’n diu, consciència del temps o simplement adonar-se que la tardor comença dins nostre. Aquest temps de fulla daurada, de ceps i carabasses, tan vell com bell, ens porta melangia, malenconia, enyor i un xic de tristesa. I crec que aquesta introspecció és bona car ens fa pensar-nos i pensar. Valorar el temps en termes no-economicistes.
El dia 1 de novembre és dia d’obertura comercial, i veurem, comprovarem un any més la callada trascendència dels Absents, enfront l’efímer i fatu fet de comprar. El capital mai dóna treva, sempre vol fer caixa.
Jo tanmateix, rebel, me’n enrecordaré de les castanyades i dels pares, sobretot dels pares.
Tossudament démodé no penso comprar res, més enllà de flors, panellets o mistela. Em nego a jugar el rol de consumidor, aquest dia No!
