La tardor ha arribat calentíssima als ajuntaments de Tàrrega, Mollerussa i Balaguer. Tres capitals de comarca que s’han trobat amb un inici de curs laberíntic que els incapacita, a cada un d’ells per motius diferents, de tirar endavant amb la gestió del dia a dia del seu municipi.
A Tàrrega, el ple municipal s’ha convertit en el dia de la marmota. Intents d’aprovar un cartipàs en minoria després de la sortida de la CUP de govern que acaben dilapidats per l’oposició. El debat polític convertit en retrets per la manca de col·laboració d’uns i per la incapacitat operativa dels altres on pesen més les aspiracions de cadira —tant de l’actual govern com de Junts, que somia cada nit amb la dimissió d’Alba Pijuan— que el bé comú dels targarins. Els cupaires, que havien de ser la frontissa del mandat, han decidit anar a la seva. Potser hi havien anat sempre i ara ens n’adonem.
A Mollerussa, tot i que la majoria sembla solidíssima, les coses tampoc milloren. L’alcalde Marc Solsona ha hagut de demanar a la Generalitat que intervingui el consistori davant del bloqueig operatiu provocat per l’àrea d’intervenció. A inicis d’any, s’havia anunciat la contractació d’un crèdit de dos milions d’euros per arreglar carrers al més pur estil ‘Bienvenido, Mister Marshall’. Ara, resulta que un informe d’intervenció que mai arriba ha estat la cirereta d’un pastís maquiavèl·lic cuinat a foc lent des d’intervenció amb l’únic objectiu d’aturar per complet la ciutat. Potser sí que era cert que als ajuntaments qui mana no és l’alcalde, sinó l’interventor i el secretari.
Si a la capital del Pla d’Urgell l’arrel del problema són els funcionaris administratius, a Balaguer tenen la solució: no tenir-ne cap, i llestos! Ni secretari, ni interventor, ni tresorer. Una situació que, segons la paera en cap Lorena González, no implica cap risc de col·lapse, però que vist des de fora sembla certament crítica. Per ara, el pedaç serà demanar ajuda a altres administracions i fer treballar una mica més al personal intern.
Quan els avenços en un municipi es veuen limitats per aquest tipus d’incapacitats l’únic resultat és un augment de desafecció. “Aquests de l’ajuntament no fan res! Tenim els carrers bruts i fets un nyap! A mi que no m’expliquin romanços d’interventors i secretaris!”. Potser el problema no rau en els despatxos de les cases de la vila, sinó en la manera de concebre el municipalisme que es resisteix a posar el ciutadà al centre. Ens hem acostumat a veure els ajuntaments com a camps de batalla entre veïns que juguen a fer de polítics o en autèntics museus de paperassa que cega els objectius reals dels governs locals.
El paisatge ara mateix és àrid i Tàrrega, Mollerussa i Balaguer en són únicament tres casos que, amb les seves casuístiques particulars, exemplifiquen que el perjudicat sempre és el veí, el proveïdor o el treballador municipal. La política sense entesa és retòrica buida, la burocràcia sense sentit és exterminadora i si aquesta burocràcia no hi és, tots els riscos intimiden.
Mentrestant, qui dia passa any empeny i ja queda menys per unes noves eleccions. Aviat comencen les curses per ser cap de llista.
