L’estiu. Quina paraula tan màgica! Segur que fins i tot els pessimistes o realistes ben informats hi tenen un esment especial, una delicadesa en la crítica.

El primer estiu comença en les nostres vides de nens i adolescents anunciant un paradís de temps lliure, de jocs, de bretolades i pinzellades d’amor innocent... Un quadre tan magnífic, tan bell ens ha de marcar per força i lògicament aquest “estiu “és el que portem al cor, idealitzat, però ben real. Més endavant, ja al món adult i feiner, el segon estiu es reduirà a un mes, i ja no serà aquell esgambi d’espai i temps, ara estarà acotat, serà breu...Coses del calendari laboral. Ai las! Mentrestant la fotografia de les vacances d’estiu ens canviarà. De nins, en bicicleta, amb pilotes, suats i amarats, agafant cireres, capturant granotes, mullant-nos mútuament en una font... A adults cercant-nos un hotel, un viatge, una estada, entre mil ofertes estàndards que el sector turístic ens ofereix. Consumidors de lleure, del que ara s’anomena “Experience”. Provar, experimentar, sentir, gaudir...i tantes paraules hipervalorades per fer-nos creure que som part d’un xou únic. Finalment vindrà l’estiu de la vellesa, el tercer i darrer, un estiu on poc canvia el ritme de vida. Potser una migdiada més llarga, als pobles una cadira davant de casa per trobar la fresca, a la ciutat un parc on compartir plaça i banc amb nois africans i àrabs. Fent un cigarret clandestí, els uns i els altres. Complicitat dels”outsiders”, dels oblidats, dels invisibles. Tres estius, tres vides, i una mateixa persona. Nit de Sant Joan, solstici, petards i revetlla, coca i xampany, foguera on cremar lo vell”. Però i si fos lo més bell? També ho hem de cremar? I penso en el pare fumant un caliquenyo de Juneda, encenent com un nen els petards que llençava, I era el seu tercer estiu , o el primer? Bé, era estiu, era festa, festa grossa ..