Lector, de vegades, abans de fer un article tinc un garbuix al cap que, curiosament, només aclareixo començant a escriure. Cal dir que no sempre arribo a bon port i, per tant, molts cops l’embolic segueix present. Aleshores l’article o millor dit l’embrió d’article acaba a la paperera. Com un cant a l’efímer. Deixeu-me ser un xic poètic, deixeu-me ser una mica joycià (de Joyce, escriptor irlandès en llengua anglesa 1882 -1941)
No sé si heu llegit l’Ulisses de Joyce, una obra cabdal de la literatura, que té tant de seguidors entusiastes com detractors. És una obra de lectura difícil, llarga, complexa, d’una riquesa lèxica increïble, amb un argument tan senzill com un dia a Dublin en la vida del protagonista Leopold Bloom. Sense entrar a judicar l’obra, allò que m’impressionà d’ella és com l’autor Joyce, quan escriu, ho fa reproduint el nostre procés de pensament. Us en faig un exemple: Jo, ara mateix sóc amb el mòbil a la mà, escrivint aquests mots i mentrestant sento el soroll i les veus de la terrassa del bar davant de casa, també penso que el llum que il·lumina la cambra té una bombeta fosa, i alhora també penso amb l’amiga amb la qual vaig compartir l’Ulisses i amb la qual he perdut complicitat, mentre sense voler he repensat de nou ja, que potser no cal dir que escric des d’un mòbil., i que avui tornaré a anar a dormir tard i que quina mania tinc d’escriure de nit, etc. I així se’ns va descabdellant el pensament que tenim, un cabdell inesgotable. No és un pensament en absolut pla, únic, monotema, ans al contrari és aquest garbuix que he esmentat de moltes idees o sensacions que contínuament ens entren i surten del cap o del cos. I això Joyce ho palesa magistralment fent divagacions, algun cop ben llargues, fins que ens torna al punt on va començar la divagació. I no és pas un anar-se’n per la tangent ni fugir d’estudi, és la nostra ment en moviment, la nostra forma de pensar i de sentir. El lector d’Ulisses ha de fer un esforç titànic per seguir-lo. Esgota o almenys a mi, va esgotar-me, car és impossible de llegir-lo sense atenció plena. . Potser, ironies del destí, com l’Ulisses grec travesses penes i dificultat mil per arribar a Ítaca que aquí seria la comprensió lectora. Ara bé, hi ha moments màgics on t’adones que el llibre és un treball de filigrana, que l’escriptura és excelsa, que et fa anar per terres ignotes, que xafes per primer cop terrenys desconeguts i … Llavors ….et sents molt bé, satisfet de poder seguir al Sr. Bloom per Dublin, mirant cada detall, cada acció, cada mot, cada pensament, perdent-te en divagacions que van i venen. Avui com Joyce,he sortit a passejar pel carrer Major, i aquest clima d’irrealitat dels nostres carrers, de nosaltres mateixos emmascarats mirant cada detall, acció, mot, divagant sobretot i res, aquesta aquarel·la mental que tenim de colors aigualits, m ha dut al meu garbuix mental, a l’Ulisses dublinesc. He rumiat que potser vivim accelerats, embriacs de treball i quefers per silenciar aquest doll mental que tenim, aquest tresor que és la nostra ment. Joyce ens ensenya que l’Odissea és contemporània, en qualsevol dia normal, que nosaltres som l’Ulisses tractant de tornar a casa mentre vaguem perduts cadascú en la nostra pròpia «Mediterrània», escoltant sovint cants de sirena, lluitant contra ciclops o contra un amor que ens esborra la memòria. Un gran escriptor ho capgira tot, per això, ens farà sempre més savis i vulnerables.
