Fa uns dies vaig fer un tuït en què deia que, des de l’estiu passat, les vacances són cel i infern alhora. La frase expressava un sentiment íntim i personal que aquí no explicitaré. Més enllà d’això, ara me n’adono que si parlo del que veig i sento en el moment de marxar, el sentit del que deia es pot extrapolar a altres àmbits.
Permeteu-me la barreja i disculpeu la teràpia. Ha estat un any molt dur, i no pinta bé tot plegat, gens bé.
Marxo de vacances i penso que, a la tornada, m’espera una nova lluita compartida amb tot l’equip del Museu d’Art Jaume Morera. Perquè el Bisbat de Lleida, fins ara el propietari que ens llogava un espai on aixoplugar les nostres esgotades col·leccions, ens fot al carrer el dia 1 de gener de 2022, si no hi ha demora. I ho fa així, amb l’alegria que dóna la ignorància del que suposa haver de moure una col·lecció de prop de 5.000 peces en uns mesos. Com si no haguéssim rebut ja prou en els més de cents d’anys d’història. Com si d’una punyetera vegada no ens meresquéssim una mica de pau i descans, de poder fer les coses bé. Com si tirar endavant el projecte del nou museu contra tot i tothom no fos ja suficient calvari, i una expiació de qualsevol pecat que puguem haver comés.
Marxo de vacances i al Museu seguim soles, amb un Ajuntament que ni parla ni vol parlar. Anem reunint les magres forces que ens queden per aguantar l’embat mentre esperem que algú, qui sigui, interpel·li al bisbe. L’alcalde, el regidor de cultura (quan aparegui), el gerent d’economia, el mateix Àngel Ros si és menester el cameo (per allò del bon feligrès i amic personal), però cal una veu política que ens empari i protegeixi.
Marxo de vacances en plena crisi social i sanitària, més empobrit, amb una societat necessitada de recursos i serveis bàsics, amb les desigualtats més evidents i sagnants que mai.
Marxo de vacances i deixo un Govern de la Generalitat que només em parla de Jocs Olímpics al Pirineu i d’ampliar l’Aeroport del Prat. Això sí, gràcies a la generositat de l’Estat Espanyol i el seu compromís amb totes i cadascuna de les regions del Regne d’Espanya.
Marxo de vacances i encara no me’n ser avenir. O no hem aprés res o l’actual classe governant viu en un bucle on les idees fa dècades que se’ls han exhaurit. L’amnèsia és diu “desarrollismo”, les infraestructures i el turisme ens salvaran de tot. Com si el món, com si Catalunya no hagués canviat. Com si no haguéssim mort cent vegades amb l’especulació i el totxo. Com si l’ecosistema, el nostre, aquest país que volem viu, no tremoles cada cop que les elits comencen a parlar de turisme massiu, d’aeroports verds i millores estructurals.
Marxo de vacances sentint parlar de progrés (el seu) mentre se’m pixen a la cara. Veus grotesques que ignoren la realitat, que no saben res del territori, que han errat una i cent cegades, i volen continuar fent-ho. Com deia Jordi Borràs “pa per a uns pocs i fam per als nostres fills”. I que merdes els importa?
Marxo de vacances i, malgrat tot, em guardo el darrer somriure dedicat a la senyora Ángeles Ribes. Ella i l’extinció inevitable de la major mentida que ha donat mai la política en aquest país, que és dir molt. Ribes representa com ningú la mort de Ciudadanos, de la fal·làcia com a eix ideològic, de la verborrea estètica, del “porqué yo lo valgo”. Vagi a denunciar la llibertat d’expressió i els llaços grocs des del seu racó a l’infern dels egòlatres. No oblidem, ni pel Pau ni per tants d’altres.
Marxo de vacances, espero de tot cor que vosaltres també.
