Una de les peces més singulars i enigmàtiques de la cultura asteca que podem trobar en el British Museum és el «mirall d’obsidiana». L’obsidiana és una pedra volcànica de color negre que s’utilitzava molt en el Mèxic antic per crear joies, figures i instruments de tall. En polir-lo s’obté una superfície brillant en el qual un es pot reflectir com en el fons d’un estany.

El mirall d’obsidiana, el nom del qual en náthutl és tezcatl, era un instrument de màgia que segons la creença permetia viatges a altres temps i llocs, a més de possibilitar contactes amb els déus i els avantpassats. És a dir, era un objecte que connectava diferents plans de la realitat. En la seva superfície s’hi reflectien, a la vegada, l’observador i l’objecte o realitat amb la qual es contactava.

El mirall d’obsidiana és el principal atribut d’un dels déus asteques: Tezcatlipoca, el nom del qual vol dir «mirall fumós». Tezcatlipoca era el senyor de la nit i de totes les seves criatures.

Aquest preuat objecte, en el segle xvi arriba a mans de John Dee (Anglaterra, 1527–1608), matemàtic, navegant, alquimista, astròleg, astrònom i conseller de la Reina Isabel I d’Anglaterra. Segons es deia, John Dee va llençar un encanteri a l’exèrcit espanyol, evitant així que envaís Anglaterra. Encara que, segons sembla, el que va passar va ser que les seves profecies arribaren a oïdes dels espanyols que es van suggestionar i van fracassar en el seu intent.

Aquest tezcatl, amb el pas dels anys, va anar passant per diferents mans fins a formar part de les col·leccions del British Museum en l’any 1966. Allà està exhibit juntament amb el seu estoig de fusta i cuir.

Cinc segles després, en el començament del segle xxi, ha nascut precisament també a Anglaterra una sèrie que porta per nom Black mirror. Traduït vol dir «mirall negre». Podem pensar que el seu creador, Charlie Brooker, es va inspirar per titular la sèrie en el nom de l’enigmàtic objecte asteca?

Black mirror és una sèrie amb tints futuristes que exposa com les anomenades noves tecnologies han entrat a formar part indispensable de la vida de les persones. Però no només això, sinó que de manera crítica, capítol rere capítol, mostra com l’ús ambiciós i sense ètica fa que aquestes tecnologies deixin d’estar al servei de la persona per tornar-s’hi en contra d’ella.

Els capítols no són consecutius, en el sentit que cada un d’ells desenvolupa una història pròpia. Fins i tot els actors, actrius i directors no es repeteixen. Encara que diferents, tots els guions conserven elements comuns com la temàtica de les noves tecnologies (Internet, xarxes socials, neurotecnologies, etc.), el suspens i generalment una moralitat on no hi ha final feliç.

El nom de la sèrie també fa al·lusió a la superfície de les pantalles de molts dispositius com l’ordinador, els telèfons o les tablets. En elles ens hi podem veure reflectits com en el mirall d’obsidiana. I en activar-los entrem en contacte amb un «més enllà» amb què interactuem, tal com feien els mags asteques fa segles.

Però en el fons, què ens vol aportar Black mirror o què es pot deduir dels seus plantejaments? Des del meu punt de vista, hi ha un valor clau que és la llibertat responsable. Si ens remuntem als orígens de dos aparells que han canviat les nostres vides, com són la televisió i el telèfon i que ara els seus descendents són les pantalles que tantes hores ens ocupen, els seus noms ens indiquen la seva funció. Són dos invents per «veure més enllà» –la televisió– i per parlar amb qui està més enllà –el telèfon–. Ambdues són les pràctiques que també perseguia en l’antiguitat el mirall d’obsidiana.

Recordo com en la infància la meva mare ens havia de limitar el temps d’estar davant del televisor, perquè podíem passar llargues hores només mirant i absorbint el que en ella hi sortia. Amb el telèfon passava el mateix. Circulava la frase que el telèfon és per escurçar distàncies, no per allargar converses. Els dos estris tenien poders captivadors de l’atenció.

En el seu moment, els dos invents foren revolucionaris per la humanitat, donant informació, entreteniment i posant en contacte per mitjà de la veu i la imatge tot el planeta. La seva evolució fins als nostres dies, gràcies a les plataformes d’Internet i les seves xarxes socials, han hiperpotenciat les seves possibilitats.

No obstant això, no només hi ha hagut beneficis, també comencen a ser patents les contrarietats que se’n deriven. Com qualsevol aspecte de la realitat, l’ús que l’hi donem condiciona els efectes que produeix. Una sola paraula pot donar vida i alè a una persona o destruir-la.

I això, precisament, és el que mostra Black mirror, els aspectes indesitjables que poden desenvolupar-se amb qualsevol tipus de tecnologia. Només faré menció d’un dels seus capítols que parlen de les famoses cookies. En ell hi ha diverses històries que d’alguna manera es creuen. Una d’elles és la d’una dona amb molt bona posició econòmica que «adquireix» un servei que consisteix en connectar-li un aparell al cap per extreure-li tot tipus d’informació. Amb aquesta informació creen un doble virtual d’ella que queda atrapat en una mena d’ou electrònic. Dins s’hi veu la mateixa dona davant d’un ordinador controlant tota la casa perquè, en arribar, ella mateixa, la real, tot estigui funcionant al seu gust: la temperatura, el fil musical, el pa poc o molt torrat al matí, la llum ambiental… No obstant això, en aquesta aparent harmonia s’hi respirava perfecció i infelicitat. No hi havia marge per a l’imprevist ni per a la variació: tot era fred i monòton, com en una presó de cristall. Amb les cookies, alimentem els nostres perfils de les xarxes socials i els llocs pels quals naveguem amb una gran quantitat d’aspectes de la nostra personalitat. A vegades els més íntims i vulnerables. La qüestió és fins on això ens serveix per fer-nos la vida més fàcil o fins on ens condiciona i controla els nostres hàbits i gustos.

Les conclusions que es poden derivar de cada capítol són exponencials i s’ha de recalcar que no són de finals feliços. Més aviat generen una certa paranoia cibernètica i per algunes persones, repulsió cap al que és digital. I en aquest punt volia arribar. Per mi, l’antropologia que vol mostrar la sèrie està relacionada amb la falta del conreu de la llibertat responsable.

Hem de ser conscients perquè serveix cada xarxa social, cada aplicació, cada avenç neuromèdic i les possibles conseqüències per les nostres vides i la del planeta. A més que sempre hi ha els efectes imprevisibles. Cada vegada que premo el botó «accepto», «on», «descarregar»… la meva llibertat està dient sí a quelcom que no conec del tot. Això em pot portar beneficis immediats però també he de reflexionar que estic cedint part del que sóc (com en tota relació). Hem de ser conscients i conseqüents que els límits els hem de posar nosaltres. La llibertat, com tot el que és humà, és limitada, però és llibertat. I els límits són sempre expansibles, si els treballem, creixem.

Francisco Javier Bustamante
Poeta