Oasi. M’agraden els oasis entesos com a refugis enmig del desert, com a casella segura on trobar l’aigua i els dàtils i el repòs viatger. Òbviament, l’oasi del que us parlaré avui no té camells ni dromedaris, ni dàtils ni fastuoses caravanes. És un pati del darrera d’un edifici ben urbà, envoltat de galeries de veïns on el terra és de pedretes i un arbre escadusser hi posa la nota vegetal. El pati pertany a la llibreria La Fatal de Lleida.
Vaig arribar-m’hi el 18 de maig per assistir a una presentació d’un llibre de poesia. El dia havia estat llarg, calorós i dur i em calia repòs i calma. I la vaig encertar de ple. Allí entre un públic de vint a vint-cinc persones la poeta Àngels Marzo presentava “El rastre nival“, el seu darrer poemari. Sense prejudicis ni apriorismes vaig escoltar com l’autora descrivia cada poema com una instantània fotogràfica, tal com feia, segons ella, Henry Cartier-Bresson, fotògraf francès que feia retrats “amb els ulls, el cap i el cor“. Tot seguit, l’Àngels Marzo ens declarà que vol ser honesta en el treball, en el sentit de no fer públic cap poema fins que aquest no la captivi o la convenci, es tracta doncs d’un exigent autocontrol de qualitat.
I I llavors, mentre una brisa com una oreneta entra al pati i ens despentina, l’Àngels comença a declamar les “instantànies” i el vers ben escrit i llegit fa el miracle, la màgia de la poesia. Et sents transportat a la bellesa, a la veritat clara, nua. Paraules i sons que dringuegen per obra del poeta, mots escollits com fruits del paradís de la llengua: L’Oasi! I cada tema triat és una paletada d’humanitat, des del poema de la padrina russa que viu sola perquè vol i ho ha triat al llac Baikal, passant per la ment de Schindler i un compositor físicament limitat i que interpreta magistralment la música de “La Llista”, fins acabar amb el poema “Rastre Nival“. Aquí el sentiment i l’emoció, tot i haver-nos-ho avisat l’autora, li humitegen els ulls d’honesta poesia.
I jo, després d’una vetllada així, veig el pati com un d’aquells bellíssims jardins que pintava Santiago Rusiñol i em sembla el millor pati del món. Demà tornaré a la Caravana i al desert, però a les albardes duré com a aigua fresca aquesta tarda de poesia nival.
Ahir el temps s’aturà a La Fatal per obra i gràcia del vers “marzal“. Oasis literaris.
