Tot just fa uns mesos que em vaig reincorporar a la plantilla del Museu d’Art Jaume Morera després de quatre anys d’excedència per dedicar-me a la política municipal. Al marxar —aquell llunyà juny de 2015— quedaren sobre la taula carpetes, projectes i plànols del la nova seu del Museu d’Art de Lleida a l’edifici de l’antiga Audiència. Deixava el vell i exhaurit Casino. Marxava amb aquella sensació de lluita compartida per reivindicar unes col·leccions úniques, des de la soledat i el menysteniment històrics (recordem l’ajornament sine die de l’exalcalde Ros i el manifest del personal del Museu l’any 2010, la Plataforma ciutadana, l’audiència pública, ...).

Fa poc que he tornat al Morera. I malgrat haver superat els esculls institucionals i polítics, segueixo amb aquella sensació. Una remor de consciència que em diu que seguim sent els treballadors i treballadores del museu, només nosaltres, les que creiem en el projecte, les que l’impulsem, les que ens hi responsabilitzem i mirem de tirar-lo endavant, contra tot i tothom.

No recordo altres “projectes de ciutat” que s’haguessin de liderar des d’una determinada direcció tècnica o una altra. Que internament, fora de l’opinió pública, necessitessin de la reivindicació i la justificació constant. Quan parlem de projectes de ciutat parlem d’això precisament, de projectes creats des de la institució, des de l’ajuntament, cap a la ciutadania. I, per tant, qui els ha d’encapçalar, protegir i promocionar, qui s’ha d’encarregar de la seva defensa pública, de buscar les adequades fonts de finançament, ha de ser el propi ajuntament. El Museu, la seva direcció, els seus treballadors i treballadores, han d’aixoplugar-se sota aquesta protecció, sota aquests recursos, i tirar endavant les propostes tècniques i museogràfiques que garanteixin l’èxit dels resultats. 

En aquest sentit el déjàvu d’aquest parèntesi de quatre anys ha estat brutal. Seguim lluitant pels recursos econòmics, seguim interpel·lant a la classe política i a la societat lleidatana. Seguim justificant, constament, la necessitat de viure i sobreviure com a ens museístic.

Tinc la sensació que, si des de la direcció del museu no es lluités per mantenir viu el projecte, si l’arquitecte municipal que ha de dur a terme la intervenció a l’edifici no s’hi hagués involucrat a nivell personal (superant amb escreix allò estrictament professional) la construcció del futur Museu d’Art de Lleida tornaria a aturar-se sine die.

I tot plegat malgrat tenir-ge garantida una part molt important del finançament gràcies al Ministeri de Foment i el FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament Regional). Una font d’ingressos, aquesta darrera,essencial per al projecte que, en el seu moment —i això caldria subratllar-ho en vermell per entendre tot el que estic dient—es va intentar torpedinar des de dins del propi Ajuntament de Lleida, de la mà de la Regidoria d’Urbanisme, en benefici d’un altre projecte municipal. Cap dels regidors i regidores que en els últims anys han ocupat aquest àmbit, sense excepció, han apostat mai pel nou Museu d’Art de Lleida. No resulta ni molt  menys intranscendent tot plegat.

Fa uns dies, en una reunió de l’equip tècnic del museu, vaig posar aquest neguit sobre la taula. I el sentir va ser unànime. El museu, el seu personal i direcció, porten prop de deu anys amb la clara sensació d’estar construint-nos un xalet a la Rambla de Ferran. Un autèntic casalot per al nostre ús i gaudi amb diners públics.

He tornat al museu, he tornat a casa. I, disculpeu, encara sento la invisibilització del Morera actuant de manera inexorable, fulminant i indestructible. Nosaltres seguirem lluitant per construir-nos un xalet a la Rambla. Casa nostra, casa vostra.

Francesc Gabarrell

Gestor cultural i tècnic de museus