El negoci de la distribució comercial de béns i serveis és formidable si s'ha de jutjar per les pujades espectaculars en borsa de les empreses que es dediquen a transportar objectes comprats des del mòbil o l'ordinador. No fa falta ni tan sols parlar per telèfon. La veu ha passat a ser contingent, la qual cosa, paradoxalment, dificulta el diàleg i la conversa, i danya severament el tracte entre humans.

Aquest món d'execució immediata, tecnocràtica i gairebé anònima, marca les pautes de l'economia i de les relacions socials. També evidencia l'anquilosament de les institucions públiques que funcionen a la velocitat dels trens antics i de via estreta. La complexitat de la política requereix discussió, contrast i tenir en compte el punt de vista dels qui pensen d'una altra manera.

El que no és de rebut és que la renovació del poder judicial, per exemple, estigui bloquejada per partits que no tenen pressa a posar al dia institucions tan necessàries per al funcionament just i democràtic de la funció pública.

Hi ha un perillós desfasament entre la vida real i la funcionarial. Un altre exemple és la composició dels òrgans previstos en les ràdios i les televisions públiques. Televisió Espanyola està dirigida per Rosa María Mateo en qualitat d'administradora única en espera del nomenament d'un nou president per concurs públic. El seu nomenament amb caràcter provisional es va produir el juliol del 2018 i no hi ha senyals que el càrrec pugui ser ocupat per una persona que compleixi els requisits previstos en els estatuts.

El mateix cal dir de Núria Llorach i altres membres del consell de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que tenen el seu mandat caducat i estan pendents que el Parlament renovi la cúpula de control dels mitjans públics catalans. Des de juliol del 2019 és, a més, presidenta de la Federació d'Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (Forta).

Aquestes anomalies perjudiquen la transparència dels mitjans públics de comunicació i obstrueixen el bon funcionament i l'autoritat dels alts executius de la televisió i ràdio públiques. El mes de juliol, Núria Llorach va proposar el cessament del director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, "per pèrdua greu de confiança", però la mesura no va obtenir la majoria qualificada de dos terços entre els quatre membres del consell de govern de la corporació.

Gairebé 150 càrrecs d'organismes de control de la Generalitat tenen el seu mandat caducat, alguns d'ells des de fa anys. Rafael Ribó és Síndic de Greuges amb la data de caducitat vençuda el març del 2019. I continua exercint les seves funcions més aviat favorables a l'Executiu de Quim Torra. Si les fonts oficials consultades són exactes, falten per cobrir els presidents i molts membres dels consells de la Sindicatura de Comptes, el Consell de Garanties Estatutàries, el Consell de l'Audiovisual i altres organismes. El president del Parlament, Roger Torrent, va iniciar el març del 2019 una ronda de contactes amb els grups parlamentaris per a negociar la renovació de tots els càrrecs amb mandat caducat.

Es dóna el cas que hi ha càrrecs nomenats en el seu moment per Unió Democràtica, un partit desaparegut en les convulsions de l'antiga CiU, i en canvi la proporció que correspondria a Ciutadans, la primera força ara en el Parlament, gairebé no té representació. És interessant assenyalar que el Consell Fiscal de Catalunya i l'Agència de Protecció Social no tenen ni presidents ni consellers perquè no han realitzat cap activitat en els últims anys.

Un país que és incapaç de mantenir actualitzats els càrrecs d'institucions públiques de gran relleu, des del Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, passant pels màxims òrgans dels mitjans de comunicació públics, posa en perill les llibertats de tots. Aquestes situacions generen desconfiança, afavoreixen les petites o grans corrupcions, creen favoritismes i servilisme als poders establerts.

És el que Anne Applebaum denomina "una forma de dictadura tova que no requereix la violència massiva per a romandre en el poder sinó que consisteix a col·locar elits de quadres que controlin la burocràcia, els mitjans de comunicació públics, els tribunals i, en alguns casos, les empreses estatals". No fa falta molt més per a defensar un sistema els polítics del qual, de qualsevol partit, han declinat construir una societat mínimament decent tenint en compte, per descomptat, que la democràcia és consubstancial amb les imperfeccions, els errors, la propaganda i els governs fràgils. No es tracta de mantenir als polítics dolents o corruptes sinó de tirar-los.