Lleida, la nostra ciutat, no és un prodigi cultural, o si volem expressar-ho en altres mots, la cultura no hi té pas un tracte preferent. És més, fins i tot penso que neda quasi a contracorrent. Tanmateix, de tant en tant, com una herba rebel entre rajoles urbanes hi ha petits miracles. Per exemple, l’aparició de llibreries d’autor que reben i donen a la societat molt més que faraòniques llotges o museus grandiloqüents. En general el poder i l’administració se centren en l’embolcall en lloc del contingut car l’obra pública fa més patxoca i aconsegueix vots.
Però malgrat tot, sempre hi ha un bri d’esperança. El passat 8 de juny vaig anar a una d’aquestes llibreries d’autor per assistir a la presentació d’un llibre.
Es tractava de la traducció dels «Poemes saturnians» de Paul Verlaine al català a càrrec del bard local Amat Baró. I dic bard i no poeta, perquè la presentació fou bàsicament recitació dels poemes per part de l’Amat. Una introducció breu de l’editor i som-hi. Que la poesia és lectura, sovint pública, amb ritme i veu i que cal llegir-la sense por. La lliçó fou magistral. Amat ens ensenyà que la forma i el simbolisme de Verlaine són poesia en si mateix. Així des d’un modest pati interior d’una illa de cases, a Lleida, Verlaine universal ens cantava «els grans nenúfars sobre les aigües de seda» I ens descobria paisatges nous i ignots per aprendre’ns que la cultura compta i compta molt. I que n’és de bella quan ens arriba sense ínfules ni pedanteria. Lector, com digué el nostre bard local, si no llegim no passa absolutament res, però, carall, si ho fem ens poden passar coses extraordinàries com conèixer a Verlaine, el «Príncep dels poetes».
