Lector, aquest estiu de forma pausada estic llegint a Henry James (Nova York 1843-Londres 1916) concretament els contes. Ho faig amb calma i gaudint del seu estil elegant i assaborint-lo com un «delikatessen» literari. Us escric aquest article després de la lectura de «La Madonna del futur», un meravellós conte que m’ha arribat al cor. L’argument comença amb un viatge turístic i artístic d’un estatunidenc a la Florència del segle XIX. Un cop hi arriba al tard, lluny de posar-se a descansar a l’hotel surt a cercar la bellesa de la ciutat. Mentre passeja en una nit de lluna plena coneix un artista bohemi, pobre, americà com ell, que li explica amb devoció la passió per l’art i la pintura, la passió per Florència.
L’artista que fa anys que hi resideix, de fet hi ha envellit, té l’objectiu vital de pintar per a la posteritat un «magnum opus» (obra mestra.) específicament una «madonna «que emuli les clàssiques «madonnes» del gran mestre Rafael. Tots dos personatges crearan un vincle i una amistat ocasional compartint xerrades sobre l’art i visitant la Galleria degli Uffizi i totes les escultures i pintures de la ciutat. Un bon dia però, el pintor bohemi durà al nostre turista a conèixer un secret: Serafina, la dona que inspira o ha d’inspirar la seva futura obra mestra, «La Madonna del futur». Allí el turista descobreix amb estupefacció que el pintor viu en un món idealitzat car Serafina és una dona ja madura, amb una bellesa normal però no pas excepcional.
La musa-dulcinea del pintor s’ha fet gran mentre ell ha buscat com pintar-la després de més de vint anys d’adoració. «L’art pren temps i cal tenir paciència»- rebla l’artista. El turista li declara aleshores amb sinceritat allò que veu i li comenta que la Serafina ja és vella, que amb tants anys d’espera s’ha pansit i que si vol pintar-la no perdi més el temps. La dura veritat sobre la bellesa quixotesca de Serafina ensorra el món del pintor el qual quedarà estabornit fins emmalaltir i morir. En una darrera visita al seu miserable estudi el turista se’l trobarà mirant fixament una tela, on descobrirà oh sorpresa! que allí no hi ha res pintat! Només una tela blanca, verge, intacta. El pintor confessa llavors tristament la seva impotència artística: tenir cent quadres i esbossos al cap sobre la Madonna i tanmateix ésser incapaç d’executar-los.
El conte és per a mi una reflexió sobre com de vegades els homes es construeixen un món únic i idealitzat que dóna sentit a llur vida. La paradoxa és que il·luminar-los amb la crua realitat no els farà més feliços ni els alliberarà ans al contrari, sovint els deixarà orfes d’il·lusions. Per això potser fora millor deixar que cadascú ataqui els molins de vent que vulgui i com vulgui perquè al cap i a la fi … Qui no té una tela en blanc per pintar?
