El passat 20 de gener el conseller Santi Vila va presentar a Lleida la darrera adquisició que la Generalitat de Catalunya ha fet per engrossir els fons del Museu de Lleida. Es tracta d’una col·lecció de vint-i-quatre peces de ceràmica blava i policroma produïdes a la Lleida al segle XVII, en què trobem diverses plates decorades, un espectacular bací de barber, fruiteres, plats petits i alguns pots d’apotecari. Un conjunt realment excepcional, magnífic.
Fins ara, les peces havien estat propietat d’un important col·leccionista del Bages, Josep Iglesias Brucart, que les havia anat adquirint durant quaranta anys, amb tenacitat i fent importants dispendis econòmics. Les tenia juntament amb altres peces catalanes que encara avui romanen a les seves mans, i que conformen una de les col·leccions més importants del país. Cal agrair a Josep Iglesias que s’hagi volgut desprendre d’aquesta part tan rellevant de la seva col·lecció, i cal agrair-li també que ho hagi fet sense tenir com a horitzó el lucre econòmic.
Encara que a aquestes alçades sembli mentida, els museus encara tenen buits a les seves col·leccions. En el cas ocupa la mancança era flagrant, ja que el Museu de Lleida, a banda d’alguns petits plats fragmentats, d’aquestes grans peces policromes només tenia una plata i mitja. Per tant, que ingressin a la institució vint-i-quatre més de cop és una operació que molt difícilment tornarem a veure. I segurament no ho tornarem a veure —tant de bo m’equivoqui— perquè aquesta ceràmica no abunda al mercat. La col·lecció de Josep Iglesias era la més important conservada en mans privades, i cal celebrar que ara estigui a l’abast de tots.
Fins aquest punt, aquest article tenia un to més o menys tècnic, descriptiu i asèptic, escrit per un conservador de museu que ha seguit de prop l’adquisició. Tanmateix, i si em permeteu, m’agradaria desviar-me un xic de l’ortodòxia acadèmica i de l’habitual desapassionament, per explicar quelcom més íntim que té a veure amb aquests plats i la meva infantesa. No me’n puc estar i, d’entrada, demano disculpes per si això que explicaré sona a personalisme. El meu primer contacte amb la col·lecció Iglesias devia ser fa uns vint-i-cinc anys quan, amb el meu pare, antiquari de professió, visitàvem sovint el restaurant que els Iglesias regentaven a la Masia Les Brucardes, a Sant Fruitós de Bages. Hi anàvem perquè s’hi feien unes subhastes nocturnes molt animades que esdevenien punt de trobada per a gent d’arreu de la geografia catalana. Abans de la subhasta sopàvem al restaurant, que estava tot decorat amb antiguitats. La impressionant col·lecció de ceràmica, emperò, estava guardada en una dependència annexa tancada amb una porta amb una vidriera que tenia tres parells d’obertures. Normalment la porta era closa, així que sempre vaig veure aquelles peces a través dels finestrals centrals, fins on em permetia arribar la meva alçada. La sensació era de plaent esgarrifança, difícil ara de transmetre a través d’un teclat d’ordinador. Aquella acumulació perfectament endreçada, els colors lluents i intensos de les peces i, en definitiva, la seva gran bellesa, em van captivar des del primer moment. Mirar per aquella vidriera era un autèntic festival. Sempre, cada cop que anàvem al restaurant, el ritual era el mateix: el meu pare es posava a la meva vora i m’anava dient: “Has vist aquell plat de Lleida? Fixa’t en aquell altre!”. Per a mi, els grans moments amb el pare eren aquests.
De tot el que vaig veure acompanyant-lo amunt i avall, la visió des del finestral a la Masia Les Brucardes era una d’aquelles coses que un guarda dins seu i que no acostuma a explicar a ningú, però que ara he volgut compartir amb vosaltres. Fa escassos dies, quan els tècnics del Museu vàrem anar a recollir les peces després de la compra, vaig posar-me davant de la porta amb la vidriera i vaig poder comprovar que la meva visió dels plats havia variat. Ja no els veia des dels finestrals centrals, sino que havia de mirar-me’ls des de més amunt, des dels superiors. El temps havia passat i ara havia vingut per endur-me allò que tants cops havia contemplat, tamisadament, a través d’uns vidres. El que havia vingut a fer era, en certa forma, furtar dins un record propi i desproveir-lo d’allò que li donava color. Un dia d’aquests, amb tot, faré venir al pare al museu. I ens tornarem a mirar aquells plats, ara molt més de prop. I tot escoltant amb atenció els seus comentaris, generaré un nou record que, algun dia, suposo, tornaré a explicar.
