Les vacunes contra la por no estaven en els projectes dels governs ni en els de la indústria farmacèutica global. Era l'última de les previsions perquè les pors les havíem assumit en la literatura, el cinema i les sèries televisives que ens han retratat les atrocitats perpetrades en els temps antics i molt especialment en l'últim segle, possiblement el més mortífer quantitativament de tota la història humana.

Que dels 82 emperadors de Roma, 26 morissin assassinats mentre exercien el seu càrrec, majorment per la seva guàrdia pretoriana o per algun col·laborador que volia ocupar el seu lloc, ho han novel·lat de forma dramàtica des de Shakespeare en el seu Juli Cèsar fins a les Vides paral·leles de Plutarc. La por i la realitat han conviscut de forma natural en els temps més brutals de la història.

No només això sinó que la humanitat ha executat esplèndides obres d'art, ha prodigat crítiques severes i s'ha refugiat en el sentit de l'humor, sarcàstic o divertit, sempre abundant, mentre uns i altres es mataven. 

No vull restar importància ni dramatisme a la pandèmia que ha ocasionat més d'un milió de morts i que ara torna amb brots igualment letals a pràcticament tots els continents. El que vull assenyalar és que el segle passat va ser molt pitjor en el nombre de morts i en els enfrontaments de caràcter ideològic, militarista i racista que van deixar empremtes d'odi que encara es volen explotar tot i haver transcorregut més de mig segle de les grans matances.

Les estimacions més aproximades a la realitat indiquen que van morir uns cent milions de persones a les guerres, la fam, els camps d'extermini nazis, els gulags soviètics, les matances cambodjanes i les guerres civils. Historiadors com Eric Hobsbawm o filòsofs com Tzvetan Todorov es mouen en aquestes xifres. Va ser certament un segle horrorós.

Vaig llegir fa anys una traducció de la novel·la més important escrita en txec, El bon soldat Svejk, una sàtira inacabada de l'escriptor Jaroslav Hasek, que va escriure les aventures d'un soldat en el primer any de la Gran Guerra que es va publicar en 1921 i que va tenir un extraordinari èxit de vendes a tot Europa. Tot el relat del bon soldat Svejk és un homenatge a l'absurd d'una guerra, la primera guerra dels pobles, segons va qualificar Churchill, que es barallaven per satisfer les ambicions personals de l'Alemanya prussiana i l'orgull ferit dels francesos. Els uns i els altres, tots els caps dels contendents, enviaven milers de soldats a les trinxeres perquè fossin sacrificats per salvar la pàtria, l'imperi o la nació. Quin horror.

Almenys se sabia, en els dos màxims enfrontaments de segle, que lluitava contra altres homes en nom d'idees, interessos o ambicions absurdes de dirigents inflats de supèrbia.

La novetat del moment present em sembla que és doble. D'una banda, un virus desconegut i inesperat ha paralitzat l'activitat econòmica i ha reduït les relacions socials i familiars a límits insospitats. Això s'ha produït quan pensàvem que estàvem a un clic de descobrir la pedra filosofal, amb mòbils que ja treballen en la ultraràpides del G5 i amb dades instantànies a l'abast de tothom sobre qualsevol tema i qualsevol persona.

L'altra novetat, d'altra banda, és que no sabem quin és el final d'aquest malson, sense tenir ningú amb qui signar un armistici o fer la pau de forma parcial o definitiva. A l'altre costat hi ha un enemic desconegut, invisible, que causa tanta destrucció com por personal i col·lectiu. Una por que es fa més suportable pels camions superprotegits que comencen a repartir les vacunes que s'administren amb criteris més o menys homogenis, segons les indicacions pactades pels 27 estats membres de la Unió Europea. És just reconèixer, penso, que el paper de la UE en la resolució de l'esquinçament del Brexit i el subministrament de vacunes ha estat un dels avantatges de com la unió d'esforços col·lectius, voluntaris, poden repercutir en el benefici de tots.

No tots els temps passats van ser millors ni el futur evitarà els conflictes que han escrit pàgines molt desgraciades de la història humana. Es pot abordar el que vingui des del pessimisme i la por o des de l'optimisme i l'esperança. M'inclino pel segon, no perquè hagi de ser fàcil o exempt de crisis personals o col·lectives, sinó perquè és la forma més intel·ligent per organitzar la sempre difícil convivència.

Quan veig escrit en algunes parets de país sentències com "ni oblit ni perdó", no puc estar més en desacord. La història del món i la d'Europa en particular han avançat des de les premisses de l'oblit i el perdó perquè arrossegar indefinidament els greuges comesos o rebuts des de la nit dels temps o d'èpoques més properes és tant inútil com innecessari. El futur s'inventa i portarà les seves pròpies desgràcies i els seus moments de glòria, que de tot hi haurà.