Entre vinyes i oliveres, pobles medievals i camins que dibuixen la memòria del paisatge, hi ha un lloc on la història no només es pot veure, sinó que es pot sentir. Vallbona de les Monges no és només un nom bonic: és un símbol viu, és un lloc on, en plena edat mitjana, les dones van aixecar un espai de poder, saviesa i resistència, un bastió femení que encara avui ens parla, si sabem escoltar el silenci de les seves pedres.

En una època dominada pels senyors feudals, pels bisbes i pels reis, a Vallbona les que manaven eren elles, les abadesses, les monges, les dones que no van acceptar viure a l’ombra de ningú i que van convertir la clausura en una trinxera des d’on es podia governar amb intel·ligència, lideratge i fe.

No cal anar gaire lluny per veure els noms d’aquestes protagonistes. Òria Ramírez, l’abadessa que consolidà l’entrada de Vallbona a l’Orde del Cister, ja al segle XII, Saurina d’Anglesola, que provinent d’una de les famílies més influents del territori, va impulsar obres arquitectòniques i va enfortir les bases patrimonials del monestir o Constança de Cabrera, que a cavall entre el segle XIV i XV, va ser abadessa per voluntat del rei Joan I i va acabar sent consellera dels monarques a Valldonzella, a Barcelona.

Aquestes dones no vivien recloses en un món aliè a la realitat, ben al contrari: eren figures polítiques, jurídiques i socials. Tenien terres sota el seu domini, rendes per administrar, i autoritat per jutjar conflictes dins la seva jurisdicció, elles rebien notaris, feien testaments, arbitraven disputes, firmaven contractes i també mantenien correspondència amb reis i bisbes: Eren governants, eren poder.

Per entendre el prestigi d’aquest espai femení, només cal mirar on va decidir descansar eternament Violant d’Hongria, reina consort de Jaume I el Conqueridor, una dona culta, influent, que no es limità al rol de reina simbòlica: va participar en les negociacions de rendició de València, va intervenir en pactes com el Tractat d’Almizra i va tenir veu en la successió reial. Quan va morir, no va voler ser enterrada a Barcelona, ni a Santes Creus, ni a Poblet, va voler ser sepultada a Vallbona, entre les seves, entre dones que, com ella, sabien què volia dir liderar.

Això no és només una anècdota, és un acte de sororitat profunda i d’admiració recíproca. Una reina que tria la companyia de monges abans que reis, un gest de reconeixement cap a un monestir que no era qualsevol: era un centre de poder femení reconegut per tothom. Aquest poder no el trobarem a les grans gestes militars ni als llibres d’història tradicionals. Les cròniques oficials no es van escriure des dels convents però les veritables històries (les que sostenien el país, les que educaven, les que administraven, les que resistien) també es van escriure aquí.

Durant segles, aquestes dones han estat oblidades, silenciades, reduïdes a notes a peu de pàgina, però les seves empremtes encara hi són. Al claustre de Vallbona, a les tombes sense nom, als arxius que van sobreviure a guerres i desamortitzacions. Cal només tornar a mirar amb ulls nous i reconèixer-les.

Avui, quan parlem de feminisme, sovint sembla que sigui una lluita nova però aquestes dones ja el practicaven fa segles, amb les eines que tenien. Amb discreció, però amb determinació, van crear xarxes de solidaritat, van defensar espais de lideratge, van garantir drets patrimonials, van preservar la cultura i van exercir l’autoritat quan tot el seu context les volia obedients i callades.
I és per això que reivindicar-les avui és una qüestió de justícia, no només per posar-les al lloc que els correspon en la història, sinó també per teixir una genealogia del poder femení que ve de lluny, que forma part del nostre territori i de la nostra identitat.

Quan visitem Vallbona de les Monges no estem només fent turisme patrimonial. Estem trepitjant terra sagrada, un lloc on les dones no van callar, on van decidir, on van manar, on van crear i on encara avui, des de la pedra i el silenci, ens parlen d’una altra manera d’entendre el poder: no des de la imposició, sinó des del compromís i la saviesa.