Les veritats pronunciades pels estats, pels partits, per les grans organitzacions de tot tipus, només són acceptables després que hagin passat pel sedàs de la crítica personal. L’opinió general no sol tenir un valor decisiu, pels canvis i contingències que comporta.
Coneixem cada dia casos de corrupció que s’anuncien amb aires apocalíptics. S’està generalitzant la idea que tots els polítics són corruptes i que no han de gaudir més de la confiança de la societat. És exagerat. N’hi ha a Madrid, a Barcelona, a Valencia, a Andalusia i en molts racons de la Península. També abunden els casos de prevaricació o malversació de fons públics en pràcticament tots els estats de la Unió Europea.
Les reaccions dels polítics sorpresos en flagrants delictes de corrupció són variades. El president Rajoy va demanar disculpes als espanyols per haver dipositat la seva confiança en persones que en van fer un mal ús. Esperanza Aguirre es va sentir avergonyida de que el que era el seu braç dret estigués al capdavant d’una trama corrupta d’enriquiment. Jordi Pujol va escriure un comunicat el 25 de juliol en el qual demanava perdó per haver traït la confiança que tanta gent li havia dipositat.
Cap dels imputats en les trames corruptes que comencen a ser transversals es refereix al primer que hauria de passar al ser descoberts. Em refereixo al retorn dels diners sostrets. Quants milions poden amagar-se en comptes xifrats de paradisos fiscals tot esperant que transcorri el temps i es puguin rescatar sense deixar rastre.
Fèlix Millet va tenir el gest de reconèixer que havia comès un delicte greu i va retornar més d’un milió d’euros. Però han transcorregut sis anys sense que el sumari del cas Palau arribi a tancar-se i comenci el judici oral. Millet va retornar una part dels diners robats, però l’entramat d’interessos polítics, empresarials i socials és de tal magnitud que la justícia no acaba de trobar el moment per arribar a dictar una sentència.
Per què es produeix ara aquest degoteig de casos de corrupció política? Hi ha qui pensa que es tracta d’una conspiració de jutges per netejar un sistema que ha funcionat com si la llei només fos aplicable als més febles. No ho crec. Penso que es tracta més aviat d’una falta de responsabilitat política, una absència total d’ètica, per part dels defraudadors i corruptes que han pensat que el poder és una mamella inesgotable de prebendes pels més espavilats de cada lloc.
La confiança es recuperarà si es retornen els diners, si s’exercita la responsabilitat, es dimiteix davant un error de pes i es cedeix el pas a persones noves que no s’hagin contaminat de l’amiguisme indecent. La política democràtica ensenya que ningú és intocable i molt menys insubstituïble.
Article original: Foixblog.com
