La gent jove torna a casa dels seus pares a causa de la precarietat i falta d'alternatives que ofereix el mercat laboral. Bé, vull dir que en molts llocs el mercat laboral com a tal no existeix. Amb aquesta situació d'estira-i-arronsa és pràcticament impossible que una persona jove pugui planificar un futur més o menys. I que consti que sempre pot haver-hi vaivens, no contínuament van les coses al dret, però és que en molts llocs la situació és desastrosa. Se'ls diu "vosaltres sou el futur" quan en realitat se'ls vol dir "els joves rics sou el futur". Així les coses, en molts llocs la solidaritat familiar sosté aquesta situació que comença a ser frustrant per a molts joves. Ja veníem en picat amb una situació laboral en general una mica pèssima, però ara ja amb la pandèmia la situació és totalment d'acorralament. Al jove se li demana paciència, però els que això diuen tenen bons pisos, cotxes i les carteres plenes. Així és molt fàcil dir coses, qualsevol les pot dir. L'important no és parlar tant, sinó fer. No és tenir molta facilitat de paraula, sinó que estem en l'època de construir models. A quin futur es referiran quan llancen aquests eslògans? Perquè el futur que s'està construint a marxes forçades aprofitant la conjuntura de la pandèmia és el dels milionaris, el de les grans fortunes i no s'està fent res o s'està donant almoines per al treballador. No sé quant durarà tot això i si està previst el resultat perquè si es pensa que generacions senceres postergades esperen i esperen, no sé. Alguna cosa pot ocórrer. Es quedaran esperant simplement un futur postergat? Això és una bomba de temps i pot ser que aquests senyors "representants" no hagin caigut en això.

Jesús Antonio Fernández Olmedo

Columnista i autor dels llibres 'Crónicas de Un Viajero' i 'El Nuevo Buscador'