Sovint, llegim o escoltem que la estadística és una tècnica errònia i que les xifres que es donen no tenen cap validesa. Això no és veritat, la culpa no és de la estadística, sinó del mal ús que se’n fa, molts cops perquè de manera voluntària no es vol donar la informació correcta i d’altres per omissió o per manca de coneixement de qui informa les xifres no han estat ben elaborades o ben interpretades, però, si us plau, ni o culpem a l’estadística d’aquestes irregularitats. Posarem alguns exemples que ens ajudaran a entendre el que volem dir i que posaran en evidència la mala fe o la manca de coneixements estadístics de qui dona la informació.

Començarem per l’exemple més recent. El govern de l’Estat espanyol acaba d’aprovar els pressupostos per aquest any 2019 i ens diuen que Catalunya rebrà 2.251 milions d’euros, que representa el 18,2% de la inversió de l’Estat destinada a les comunitats, 900 milions més que l’any passat sent la comunitat on més creix la inversió de l’Estat seguida d’Andalusia i València. Doncs, no, aquesta és una informació esbiaixada, o com a mínim, interpretable, ja que d’aquests 2.251 i 900 milions, respectivament, hem de restar 200 milions que es pressuposten per ordre judicial no per voluntat política del govern, concretament una sentència del Tribunal Suprem del 2017 referent als pressupostos del 2008, a l’interpretar que els diners, 200 milions, s’haurien d’haver inclòs en els comptes d’aquell any perquè ja estaven compromesos obligant a l’Estat a pagar-los, per tant no és el Sr. Sánchez i els seus ministres els que assignen i pressuposten aquests diners, sinó que és el Tribunal Suprem qui va dir, en el seu, dia, que s’havien d’abonar. I una altra qüestió important és que és rebrà un nominal de fa onze anys i s’haurien de rebre els 200 milions més els interessos meritats durant aquets onze anys. Així que el percentatge del 18,2% de la inversió total de l’Estat que es destina a Catalunya no és veritat, el percentatge real baixa al 16,8%. El govern de Madrid continuem argumenta que compleixen amb l’Estatut i tampoc és veritat, aquell diu que la inversió s’ha d’igualar amb la el percentatge que el PIB català representa sobre el total espanyol i ni en un cas, el 18,2% que diuen ells, ni en el altre, el 16,8% que realment representa, igualen el 19,2% que aporta l’economia catalana al conjunt de l’economia espanyola. La culpa, evidentment, no la té l’estadística ni les xifres, la té qui, voluntàriament, fa un ús indegut d’aquestes.

El segon exemple té que veure amb els impostos. L’esquerra ve dient que s’ha de pujar l’IRPF a les classes més adinerades i el que ens arriba als lectors/es és, per exemple, que s’ha de pujar el tipus impositiu a partir de 120.000€. La confusió és màxima, perquè que són aquests 120.00€? L’IRPF té dues quotes, la de rendiments del treball i la del capital i estalvi, llavors els 120.000€ son la suma de les dues bases liquidables a les que s’apliquen els tipus corresponents per obtenir les quotes? O fan referència només a una de les bases liquidables, a la del treball o a la del capital i estalvi? O fan referència a les retribucions totals o només a les del treball o a les del capital i estalvi?. Suposo que en les negociacions tota això resta perfectament detallat però el que ens arriba a nosaltres és una informació incompleta que res té a veure amb la realitat i que s’enganya a la gent sense que aquesta en sigui conscient. Aquest no és un cas de possible mala fe com l’anterior però si és un missatge mal explicat que no ajuda gens a entendre que es vol fer amb les classes més adinerades a l’hora de pagar el seu IRPF.

El tercer exemple és la informació que explica, últimament, la puja del lloguer de pisos. Normalment, es diu que el lloguer ha pujat un 4-5%, quan realment el lloguer per metre quadrat ha baixat i la puja fa referència al lloguer de pisos més grans que en l’anàlisi comparativa no s’ha considerat aquesta desigual superfície. Aquesta també és una informació interessada, elaborada per societats de taxació i grups immobiliaris privats,  que vol donar un missatge de bondat de les inversions que es puguin fer en el món immobiliari, és a dir, informació tergiversada voluntàriament fent un mal ús de les estadístiques. La mentida no és culpa de l’estadística, la mentida és culpa de qui té el paper d’òrgan emissor de la informació.